PIONERS! (AL COSTAT DE CASA)
"Ohio, abans de ser l'estat d'Ohio, va ser el territori dels iroquesos, els quals, al seu torn -i amb l'ajuda de les armes de foc aconseguides al comerç de pells- hi havien sotmès i desallotjat altres tribus indígenes. Després, els iroquesos van tindre les seues diferències amb els francesos i els anglesos, però va ser l'exèrcit dels americans el que els va derrotar definitivament. El territori aconseguit va formar part dels nous Estats Units d'Amèrica -entre 1787 i 1803- amb el nom de Northwest Territory, un àrea amplísima, més gran que Espanya, de la qual van nàixer els estats d'Ohio, Indiana, Illinois, Michigan i Wisconsin".
Açò no m`ho digué ningú, sinó que esta vegada ho havia llegit a la Viquipèdia. La veritat és que vaig avorrir molt prompte tanta batalla i tant de nom i de canvi de frontera, però em quedà la idea, més fantàstica, d'un territori al qual es jugaven la vida els exploradors i els comerciants en pells, personatges molt més interessants que tots els generals que puga haver al món. Hi havia els famosos -allà- primers quaranta-huit pioners que es van endinsar al territori, i havia les primeres tongades de personatges mítics del far west: encara que ací no es tractava del west sinó encara del east, que no està tan far. No sé si m'explique.
Amb eixa idea anàvem la Jose i jo pel carrer Serrano, a Madrid, camí de l'ambaixada dels Estats Units d'Amèrica, jo imaginant-me un Daniel Boone, un Davy Crockett, caminant pels territoris de tribus hostils i amb por de ser atacat en qualsevol moment. Només que no es tractava, ara, de cherokees ni de creeks, sinó de la més perillosa i cruel dels pijos, que tenen a eixe carrer de la capital un dels seus territoris sagrats. No esperava, clar, que em caigueren damunt des d'un arbre, amb el tomahawk a la ma: no anaven a tacar-se els pantalons. No: ells ataquen d'un altra manera. Coneixia la seua tàctica per haver-la vist els anys de la meua joventut: es paren en grup davant de tu i, sense dissimular ni res, es queden mirant-te molt fixament i, amb això, et fan saber que la teua roba no els agrada pero nada, nada. Oye. La virulència del seu atac depèn de les circumstàncies. Si -com era el cas- es troben segurs al cor del seu territori, són capaços d'atrevir-se a una trobada en la tercera fase: el líder s'acosta unes passes, es trau de la cara les ulleres de sòl -tingau molt de compte quan el pijo es lleva les seues ulleres de sòl!- i t'investiga de més prop les etiquetes del teu pantaló. Amb això solen quedar-se satisfets i es retiren, sense fer més mal, a prendre's alguna cosa que es puga demanar en anglès encara que també tinga nom en castellà.
Abans del viatge a Madrid -eixírem de La Canyada a les cinc del matí!- havia repassat els meus coneixements sobre el tema, car m'havien dit que per arribar a l'ambaixada havíem de creuar els seus territoris de caça. Els informes que vaig llegir cridaven l'atenció sobre l'aspecte físic. Hi vaig aprendre que circulen pel món -impunits- amb pantalons de color roig, o groc, o d'altre color inconcebible en un pantaló; que adornen ritualment el seu cos amb polseres i vetes, de cuiro o de fil, que els cobreixen els canells -de vegades fins els colzes-; que desconeixen el concepte de camisa de mànega curta i també el de xancleta, però duen sabata nàutica encara que passen l'estiu al bell mig de la Meseta ibèrica; i que eixes nàutiques solen ser, també, de colorets.
Havia memoritzat, per la meua seguretat, fins l'últim detall de tot açò. Caminava pel carrer amb els ulls ben oberts. I quan, pensant-me que el perill havia passat, m'acoste corrents a la cua a la porta de l'ambaixada...què penseu que hi havia davant de mi? Clar. I duia pantalons grocs, polseres i vetes que li tapaven els canells, sabates nàutiques de color morat, camisa de mànegues llargues arregussades. Tot! De manual! I s'acostà a mi, qui sap amb quines intencions. Vaig pensar en acostar-me un poc al marine de la porta, però vaig tindre por que malinterpretara l'acció i em deixaren sense visat. Vaig tancar els ulls i contindre la respiració...
