De nuevo los Reyes Magos.
Sí, una vez más la revista del pueblo tiene el privilegio de contarme entre sus colaboradores. Aquí os pongo el artículo de este año, que se titula:
Tres reis savis i humils.
A mi sempre m’ha agradat molt una pintura dels Reis que va fer, per al convent dels dominics de Toledo, un pintor al que li deien Maíno de cognom. Tant de bo poguéreu vore’ls, els Reis: més feliços i més contents no podien estar, de veure`s davant el xiquet Nostre Senyor. Gaspar se’l mira i talment pareix que l’emoció li ha llevat la paraula. Melcior, agenollat, sembla ésser més conscient que ningú del misteri davant el qual està. I Baltasar, de tan feliç, pareix que no es capaç de mantindre`s quetet. Diries que està a punt de llançar-se a ballar. Es diria que el pintor, ell també, sabia molt bé de què anava la història que estava pintant. De fet, abans d’acabar la pintura va decidir fer-se monjo ell mateix i ingressar al convent que li havia fet l’encàrrec. No figura si els seus companys li van pagar la feina o si ell els la va regalar.
És cert que als pintors sempre els ha agradat molt pintar l’escena dels Reis. És comprensible, dic jo, que entre tant de martiri i tanta sang, entre tant de monjo d’hàbit negre o marró i entre de tant de monja, beata i capellà, trobaren més de gust una escena en la qual podien pintar camells, riques teles i personatges exòtics, en la qual podien fer ús de tota la riquesa del color i deixar volar la seua imaginació. Supose que trobarien un cert descans en els temes de sempre, doncs l’Església, que ha segut sempre el principal mecenes de l’art occidental, tenia certa tendència a la repetició de temes visualment, diguem-ne, poc interessants.
Però hi ha una cosa, no sé si sabria dir-vos quina, que no m’acaba d’agradar. La té la pintura aquesta de Maíno i la tenen totes les pintures dels Reis. Una cosa que fa, per dir-ho així, que les trobe sempre una mica falses. No sé: no me’ls imagine així, els Reis. Provaré d’explicar-me.
De les moltes virtuts per les quals els Reis poden ésser admirats -i mira que n’hi ha!- jo sempre m’he quedat amb la discreció que mostren. Que eren mags -es a dir, savis- ja es deixa veure per la discreció, que es virtut de gent prudent i de fiar. Mireu, si no, com al poc d’arribar a la Judea es van veure clavats al mig d’un assumpte d’espionatge i alta política, doncs Herodes -que va veure de seguida que es trobava davant gent seria- volgué servir-se d’ells per als seus plans un tant tèrbols. Assassins: diguem-ho clarament. Ells, però, van saber ésser discrets i esvair-se en silenci, deixant Herodes amb un bon pam de nassos. Voleu més? Penseu que no en parla d’ells més que Mateu, i encara molt poquet: açò proba que si un no vol, no ix en les revistes. Model, doncs, de senyoriu i diplomàcia que deuríem mantindre tots a la ment, per saber quan ens pertoca callar i fer mutis pel fòrum, que es diu.
Crec que és això, la manca d’una mica de discreció en els Reis de les pintures, la raó per la qual no acabe de trobar-les del meu gust. Al quadre de Maíno ocupen ells quasi més espai que la Sagrada Família, i la roba que duen no es gens roina, pel que es pot veure: acolorida, lluenta i ampla, i adornada amb plomes per a Baltasar i turbant per a Gaspar. Melcior, el pobre, el van pintar calb. I duen seguici, i tot, els homes. Bé: açò encara és poc, que hi ha quadres que a aquest el deixen curt. Pot ser que, com era per a un convent, va pensar el pintor que calia un poc de limitació del luxe. Però, i si li hagueren encarregat una cosa pareguda per a un palau?
A Florència, els Medici, família que s’havia fet rica de debò -cosa que normalment els passa als que, com ells, es dediquen a la banca-, a casa seua van fer-se pintar en les parets per mostrar a les visites com eren de rics i poderosos, i fer-los rabiar. Total, que van pensar en fer-se pintar com si ells mateixos foren els Reis Mags i companyia. No van pensar en fer-se pintar de pastorets, no. Imagine que es dirien que, tractan-se de Reis, hi havia ocasió per a presumir de diners. Al final, els van fer tres frescos magnífics als quals es pot veure a tota la família vestida de diumenge -de diumenge de rics-, cavalcant cap al portal de Belem, on estic segur que el Nostre Senyor s’espantaria de veure tant de rebombori i tanta joia, tanta seda i tant de criat i majordom. Jo crec que la Mare de Déu, en veure`ls vindre, agafaria la granera i els faria tots fora perquè no li despertaren el sant xiquet. Ara -això sí-, els assegure que val la pena pagar els set euros que demanen per l’entrada. No els Medici, clar, que ja no hi viuen, sinó les autoritats italianes. Per què -tornant al tema-, què són set euros a canvi de poder veure tanta riquesa, tanta majestat, tant de luxe...i tan poca discreció?
Però hi ha un quadre que, pense jo, s’acosta prou a allò que degué ser la visita dels Reis. El més curiós que té és que te’l mires i, si no fora per que el retolet ho diu, mai no diries que allò és l’Epifania. Pensaries que et trobes davant la vista d’un poble qualsevol, amb les seues casetes i la seua esglèsia. I amb un fret que pela, per què al poble està nevant. Hi ha gent, molta gent, anant d’ací cap allà ocupada en les seues coses. Uns han fet un forat al riu, que s’ha gelat, per tal de traure-hi aigua. Un xiquet s’hi llisca amb un trineu, i pareix que la mare li estiga renyant, no siga que es caiga pel forat. Que els xiquets, como deia la meua iaia, “són xiquets en totes bandes”, inclús en els quadres holandesos del segle XVII. Uns altres carreguen sacs, o llenya, o amb un destral tallen un arbre. Xé, que està cadascú a la seua feina, i no se’n adonen del que passa a un cantonet de la pintura, a l’eixida del poble. Així seria, més o menys, el naixement de Crist. Això, els que estan dins el quadre, que els que estem fora, quan llegim el tema del quadre, ens posem a buscar els Reis i ens fiquem en una mena de joc, tipus On està Wally?, per veure si els trobem. En acabant, resulta que, vestides amb la mateixa roba que tots els altres personatges, unes figuretes xicotetes que s’agenollaven a l’angle inferior esquerre eren els Reis. Eixos -humils, savis, devots- són els que a mi m’agraden!
És cert que als pintors sempre els ha agradat molt pintar l’escena dels Reis. És comprensible, dic jo, que entre tant de martiri i tanta sang, entre tant de monjo d’hàbit negre o marró i entre de tant de monja, beata i capellà, trobaren més de gust una escena en la qual podien pintar camells, riques teles i personatges exòtics, en la qual podien fer ús de tota la riquesa del color i deixar volar la seua imaginació. Supose que trobarien un cert descans en els temes de sempre, doncs l’Església, que ha segut sempre el principal mecenes de l’art occidental, tenia certa tendència a la repetició de temes visualment, diguem-ne, poc interessants.
Però hi ha una cosa, no sé si sabria dir-vos quina, que no m’acaba d’agradar. La té la pintura aquesta de Maíno i la tenen totes les pintures dels Reis. Una cosa que fa, per dir-ho així, que les trobe sempre una mica falses. No sé: no me’ls imagine així, els Reis. Provaré d’explicar-me.
De les moltes virtuts per les quals els Reis poden ésser admirats -i mira que n’hi ha!- jo sempre m’he quedat amb la discreció que mostren. Que eren mags -es a dir, savis- ja es deixa veure per la discreció, que es virtut de gent prudent i de fiar. Mireu, si no, com al poc d’arribar a la Judea es van veure clavats al mig d’un assumpte d’espionatge i alta política, doncs Herodes -que va veure de seguida que es trobava davant gent seria- volgué servir-se d’ells per als seus plans un tant tèrbols. Assassins: diguem-ho clarament. Ells, però, van saber ésser discrets i esvair-se en silenci, deixant Herodes amb un bon pam de nassos. Voleu més? Penseu que no en parla d’ells més que Mateu, i encara molt poquet: açò proba que si un no vol, no ix en les revistes. Model, doncs, de senyoriu i diplomàcia que deuríem mantindre tots a la ment, per saber quan ens pertoca callar i fer mutis pel fòrum, que es diu.
Crec que és això, la manca d’una mica de discreció en els Reis de les pintures, la raó per la qual no acabe de trobar-les del meu gust. Al quadre de Maíno ocupen ells quasi més espai que la Sagrada Família, i la roba que duen no es gens roina, pel que es pot veure: acolorida, lluenta i ampla, i adornada amb plomes per a Baltasar i turbant per a Gaspar. Melcior, el pobre, el van pintar calb. I duen seguici, i tot, els homes. Bé: açò encara és poc, que hi ha quadres que a aquest el deixen curt. Pot ser que, com era per a un convent, va pensar el pintor que calia un poc de limitació del luxe. Però, i si li hagueren encarregat una cosa pareguda per a un palau?
A Florència, els Medici, família que s’havia fet rica de debò -cosa que normalment els passa als que, com ells, es dediquen a la banca-, a casa seua van fer-se pintar en les parets per mostrar a les visites com eren de rics i poderosos, i fer-los rabiar. Total, que van pensar en fer-se pintar com si ells mateixos foren els Reis Mags i companyia. No van pensar en fer-se pintar de pastorets, no. Imagine que es dirien que, tractan-se de Reis, hi havia ocasió per a presumir de diners. Al final, els van fer tres frescos magnífics als quals es pot veure a tota la família vestida de diumenge -de diumenge de rics-, cavalcant cap al portal de Belem, on estic segur que el Nostre Senyor s’espantaria de veure tant de rebombori i tanta joia, tanta seda i tant de criat i majordom. Jo crec que la Mare de Déu, en veure`ls vindre, agafaria la granera i els faria tots fora perquè no li despertaren el sant xiquet. Ara -això sí-, els assegure que val la pena pagar els set euros que demanen per l’entrada. No els Medici, clar, que ja no hi viuen, sinó les autoritats italianes. Per què -tornant al tema-, què són set euros a canvi de poder veure tanta riquesa, tanta majestat, tant de luxe...i tan poca discreció?
Però hi ha un quadre que, pense jo, s’acosta prou a allò que degué ser la visita dels Reis. El més curiós que té és que te’l mires i, si no fora per que el retolet ho diu, mai no diries que allò és l’Epifania. Pensaries que et trobes davant la vista d’un poble qualsevol, amb les seues casetes i la seua esglèsia. I amb un fret que pela, per què al poble està nevant. Hi ha gent, molta gent, anant d’ací cap allà ocupada en les seues coses. Uns han fet un forat al riu, que s’ha gelat, per tal de traure-hi aigua. Un xiquet s’hi llisca amb un trineu, i pareix que la mare li estiga renyant, no siga que es caiga pel forat. Que els xiquets, como deia la meua iaia, “són xiquets en totes bandes”, inclús en els quadres holandesos del segle XVII. Uns altres carreguen sacs, o llenya, o amb un destral tallen un arbre. Xé, que està cadascú a la seua feina, i no se’n adonen del que passa a un cantonet de la pintura, a l’eixida del poble. Així seria, més o menys, el naixement de Crist. Això, els que estan dins el quadre, que els que estem fora, quan llegim el tema del quadre, ens posem a buscar els Reis i ens fiquem en una mena de joc, tipus On està Wally?, per veure si els trobem. En acabant, resulta que, vestides amb la mateixa roba que tots els altres personatges, unes figuretes xicotetes que s’agenollaven a l’angle inferior esquerre eren els Reis. Eixos -humils, savis, devots- són els que a mi m’agraden!
