Sèrie SENSE NATI! Primera època (¡Ahora en castellano!): El blues del autobús

Sombrero con cinta de seda negra, y donde la cinta hace un lacito, prendida una pluma corta y ocre. Anudado a la cabeza un pañuelo de seda verde. Debajo del pañuelo verde, otro, de color negro. Esto se sabe porque los pañuelos van anudados a lo pirata, pero también tienen uno de esos faldones que cubren la nuca, como los que llevaban los legionarios en el desierto. Así que asoman los dos, el verde y el negro, por debajo del sombrero. Lleva un traje negro a rayas blancas, y unas zapatillas deportivas también de color negro. Y unas gafas negras de patillas anchas, y un anillo dorado, muy grande, con el que va dando golpecitos en el mostrador del banco, mientras espera que la chica le resuelva no sé qué gestión. Él todo es también negro, tocho y no muy alto. Pero muy chulo en la postura, y rítmico con el anillo. Esto es lo primero que me he encontrado hoy, en la cola del banco. Que, por cierto, se llama Fifth Third Bank, y aquí os pido ayuda porque no sé cómo se traduce eso: ¿es "Quinto Tercio" o es "Cinco Tercios"? En cualquier caso, me parece un nombre muy poco tranquilizador para un banco, con eso de los números quebrados. En cuestión de bancos y dineros, cualquier relación con lo quebrado parece de mal agüero.

Allí estaba yo porque vamos a comprarnos un coche, por fin. Yo, a todos estos que han pillado, están pillando y pillarán haciendo travesuras con el dinero público los ponía yo, ¡qué a hacer carreteras ni qué niño muerto!, ¡qué a picar piedra!: a esos los condenaba yo a vivir en una de estas ciudades americanas, pero sin coche. ¡Y ojito con que los vea yo subiendo a un taxi! La penitencia más penitencial que se me ocurre es depender del transporte público es sitios como este. En los intervalos de espera se puede sacar uno una carrera. Y no lo digo yo, no: lo dice la publicidad de la compañía de autobuses. Hay unos carteles para animar al uso (¡animar al uso con esos argumentos!: ¿y este es el país de la publicidad?) que muestran cómo una señorita joven y de buen ver nos cuenta que ella va en transporte público a recoger a su hijo al cole, ¡porque así el nene tiene tiempo de leer! ¡Toma! ¡De leer el Quijote del derecho y del revés! ¡Y de traducirlo al arameo también! En otro de ellos una simpática jubilada nos cuenta que -y esto lo juraré ante notario si es preciso- le gusta ir en autobús porque se entretiene tejiendo calcetines para los niños pobres. Para los niños pobres de todo el continente asiático, será. Con la producción que saca, seguro que esta señora es ella sola toda una ONG. Calcetines sin Fronteras.

Un coche, decía. Sí: ya estaba bien de dedicar entre dos y dos horas y media diarias para ir y volver del cole, cuando en coche se necesitan quince minutos en cada trayecto. Nos tenía agotados, la verdad. Pero yo pienso seguir utilizándolo, el autobús, el tiempo que me queda por aquí. Por dos razones: una, porque así se conoce la ciudad. ¿Qué mejor manera que patearla por todos sus rincones? Porque ir en autobús en Cincinnati también es andar, y no poco. Ayer tuve que ir a hacer los papeles del seguro del coche, y decidí ir a una oficina que me habían recomendado, donde un señor peruano me podía atender en castellano. Ya hablaremos otro rato de mis sufrimientos cada vez que hay que hablar por teléfono en inglés.

Pues, a lo que iba: cada trayecto (de casa a la oficina, de la oficina a casa) venía a durar, según la mejor ruta propuesta por la compañía, hora y tres cuartos, que incluían entre veinte y veinticinco minutos de caminata. Luego dicen de Amundsen, pero él iba en trineo tirado por perros. Me hubiera gustado verlo llegar al polo sur en autobús público de Cincinnati. Ahora que pienso, por cierto, quizá lo que le pasó a Scott es que murió esperándolo en la parada. Que la web de la compañía no se anda con chiquitas: "De Londres al polo sur, coja el 26, haga un transbordo (tiempo de espera, 55 minutos), suba al 72, baje en Saint Paul's Cathedral y camine en dirección sur tres meses, dos semanas y seis días. Llegue a su destino el día tal a tal hora de la tarde. Que tenga un buen día". Y se quedan tan anchos.

La otra razón por la que pienso seguir siendo fiel al autobús este que me mata es...es otra historia.

Sèrie SENSE NATI! Primera època: El blues de l'autobús

Barret amb veta de seda negra i, allà on la veta es nuga fent una llaçada, du una ploma curta de color ocre. Nugat al cap un mocador de color verd. Per sota del mocador verd, un altre de negre. Això ho sé perquè els du nugats a l'estil dels pirates, sí, però també duen eixes com faldilles que tapen el bescoll, com les que duien els legionaris francesos de les pel·lícules del desert. Així que s'aguaiten els dos, el negre i el verd, per sota del barret. Va vestit amb un tern negre amb ratlletes blanques molt fines, i unes espardenyes d'esport també negres. I unes ulleres negres amb les branques molt amples, i un anell daurat, molt gran, amb el qual va marcant un ritme -prou molest- al taulell del banc, mentre espera que la xica li resolga no sé quina gestió. Tot ell és també negre, robust i no molt alt. Molt valent, però, en la postura, plantat amb les cames obertes, i rítmic amb l'anell. Açò és el primer que m'he vist hui, a la cua del banc. El qual, per cert, es diu Fifth Third Bank, i em veig necessitat de la vostra ajuda per a traduir això. Què és, "Cinquè Terç", o pot ser "Cinc Terços"? Siga com siga, em pareix molt mal nom per a un banc, amb eixes referències als nombres fraccionats. Que tractant-se de bancs i de diners, qualsevol relació amb les coses trencades em pareix a mi de mal gust.

Si hi havia anat era perquè anem a comprar-nos, ja, un cotxe. Jo, la veritat -i digau-me el que vullgau- a tots estos que els agafen fent l'haca amb els diners públics els enviava jo, què de fer carreteres! què de picar pedra! No: a tots estos els condemnava jo a viure en una d'aquestes ciutats americanes, però sense cotxe. I que no me'ls veja jo pujant-se a un taxi! Que la penitència més de penitent en què puc pensar és dependre del transport públic en llocs com aquest. En els compassos d'espera et pots traure una carrera. I no és que ho diga jo, no. Jo mai no exagere. Ho diu la mateixa companyia: hi han posat, als autobusos, uns avisos per a que la gent s'anime a fer-ne ús (dels autobusos, no dels cartells). En un d'ells, una dona jove, que només de veure-la ja fa goig, ens diu que ella, el xiquet, va a arreplegar-lo al cole en autobús, perquè així el xiquet té temps de llegir! Clar! De llegir-se el Tirant, de cap a peus i després de peus a cap! I de traduir-lo al servo-croata també! En un altre de la sèrie, una afable jubilada ens diu que a ella li agrada viatjar en autobús perquè així -i açò que vaig a dir-vos ho mantindré davant un jutge, si és necessari- té temps per a teixir mitjons per als xiquets pobres! Dic jo que, amb el temps que tindrà, voldrà dir per als xiquets de tota l'Àsia. Dic jo que la dona aquesta, amb eixa producció, deu ser ella a soles tota una ONG. Mitjons Cincinnateros Sense Fronteres.

Un cotxe, deia. Sí: ja n'hi havia prou de prendre cada dia entre dos i dos hores i mitja per a anar al cole i tornar-ne, quan en cotxe no passa del quart d'hora casa trajecte. La veritat és que això ens té esgotats. Però jo, us avise, pense continuar fent-ne ús el temps que puga. Hi ha dos raons. La primera que, quina millor manera de conèixer una ciutat que caminar per ella? I no estic canviant de tema, no. Que viatjar en autobús per Cincinnati també és caminar, i no poc. Ahir mateix -per donar-vos un exemple- haguí de fer els papers de l'assegurança del cotxe, i vaig decidir anar-me'n a buscar un agent que parlava castellà. Un home del Perú que li diuen William. I ja parlarem, un altre dia, del malson que és per a mi mantindre converses telefòniques en anglès.

Què deia? Sí, que per a cada trajecte (de casa a l'oficina del peruà, i de l'oficina a casa) necessitaves hora i tres quarts, estimació que incloïa entre vint i vint-i-cinc minuts de caminada. Desprès parlen de l'Amundsen, però ell anava en un trineu que li estiraven uns gossos. Ja m'haguera agradat a mí veure'l arribar al pol sud en autobús públic de Cincinnati. Això degué ser, em pareix a mi, el que li va passar a Scott, que es va quedar pajarito esperant el transbord en la parada. Que la web de la companyia se les gasta bones: "De Londres al pol sud, agafe el 26, faça un transbord (temps estimat d'espera, 55 minuts), agafe el 38, baixe's a Saint Paul's Cathedral i camine direcció sud tres mesos, dos setmanes i cinc dies. Arribe al seu destí el dia tal a l'hora qual. Que tinga un bon dia". I es queda més ampla que llarga, la tia.

L'altra raó per la qual em mantindré fidel a l'autobús...és un altra història.

Sèrie SENSE NATI!, Primera època: I love our healthy snack food program!

No deixe de tindre por, ací, als EUA, de fer alguna cosa d'il·legal, encara que no siga a cosa feta. I això és per la imatge que tenim tots -que tinc jo- de cóm funcionen ací la policía i la justícia, que pareix que per un no res van a emmanillar-te i enviar-te a partir blocs de pedra a una presó d'Arkansas on fa molta calor i el capatàs et te mania perque ets negre o estranger. Jo ni m'aventure a creuar un carrer si no és pel pas de peatons, no siga que siga delicte creuar-los així a la brava. Tot açò no us ho conte perque tinga pensat fer-me delinqüent. A banda, que el meu visat només és de turista. Ho faig perque abans d'ahir, poc abans d'eixir de classe, li vaig preguntar a la Jose un mínim de tres vegades si de veres podíem fer-ho. No sé què us haureu pensat, però jo em referisc a dur-nos-en a casa les pomes que havíen sobrat al cole. Clar que també hauría d'explicar que no és que estiguem tan mal que necessitem menjar de les sobres. A veure. 

Hi ha, al cole, un programa de menjar saludable -el Healthy Snack Food Program, que li diuen- pel qual, cada dia excepte divendres (com si els divendres els xiquets no tingueren fam) envien a classe una safata amb aperitius, per tal que es lleven la fam de mitjan matí sense haver de prendre's alguna porqueria del McDonald's. Eixes són les pomes que van sobrar.

No és gens roïna la idea, la veritat, a un país com aquest en el qual l'oferta de menjar -del pitjor menjar- és aclaparadora. I encara crec que la paraula -aclaparadora- se'm queda curta: per on vages reps tot tipus de reclams i avisos per a que menjes. Es diria que és un pais on es menja a tota hora: es menja pel carrer, es menja per passar l'estona, es menja sense fam, es menja per no tindre les mans vuides. I, ja dic, no sempre el menjar és bo. Molt atractiu sí que és -i això ho sé també jo, que les galetes m'atrauen com a Ulisses li atreien les sirenes-, però molt nociu també que ho és. No és cosa de recordar-vos ací el tema de l'obesitat. A diari es veuen molts exemples, i alguns tan feridors, alguns tan punyents, alguns que fan tanta pena, que clar que entenc la obsessió per la dieta en què es diria que viu aquest país: fullets i carteleria amb instruccions per confeccionar menús saludables, programes de televisió que ensenyen a cuinar millor, llibres, revistes, cursos... tot al voltant del menjar sa. I, a la vegada, no deixa de ser, tot açò, un tant esquizofrènic: a la vegada que es rep aquest allau, es rep també el contrari, que es diria més potent encara. I així es viu agafat entre dos línies de foc, entre missatges contraris, entre el que et tempta per que compres i t'engreixes, i el que vol remordir-te per a que menjes be...també pagant-ho, clar. Ho dic perque tot açò del menjar sa han descobert que també pot ser el negoci del segle. No, si al remat seràn els mateixos els que em venen el verí i el seu antídot.

El nostre -vull dir el del cole- programa de menjar saludable està molt be, clar, però em pareix a mí que pateix de les mateixes contradiccions que la resta del país. Per què s'acompanyen les verdures i amanides amb salses de producció industrial? Així, tot el que es guanya amb la verdura es perd amb la salsa, que és d'eixes que et donen, en potets, a les hamburgueseries. I veus els xiquets que es beuen la salsa i es deixen les verdures. És que, si és difícil lluitar contra la competència dels dolços i pastissets, encara ho és més si les coses es fan mal, com la setmana passada, que els dugueren, d'aperitiu, tallades de carabasseta crua!, o tallades de rave. Jo, en el seu lloc, també me'n aniria al McDonald's que tenim davant a fer-me unes tortites amb caramel.

I per això, la Jose i jo hem decidit dur-nos-en a casa les fruites i verdures que sobren. Si no, anirien totes al fem -com hem vist fer cada dia. I amb el menjar  ni es juga ni es llança al fem.

Sèrie SENSE NATI! Primera època (¡Ahora en castellano!): I LOVE OUR HEALTHY SNACK FOOD PROGRAM!

Le da a uno un cierto miedo, aquí, en los EEUU., hacer algo ilegal, aunque sea sin querer, porque tiene una imagen de la policía y de la justicia de este país así como que no se andan con chiquitas. Ni a cruzar las calles me atrevo si no es por el paso de peatones, no vaya a ser delito. El problema llega cuando -creo que ya se dijo esto- no hay tampoco pasos de peatones ni aceras. No os digo todo esto porque tenga pensado delinquir, sino porque ayer, antes de atreverme, le he preguntado varias veces a la Jose si de verdad lo podíamos hacer. Me refiero a llevarnos a casa las manzanas que han sobrado en el cole: no sé en qué estaríais pensando. Ni tampoco es que estemos tan mal que necesitemos comernos las sobras, no. Lo explico. Existe en este colegio un programa de comida saludable -el "Healthy Snack Food Program", me parece que se llama- que consiste en que cada día, menos los viernes (vaya usted a saber por qué), envían a cada clase una bandeja con unos aperitivos para que los chavales maten el gusanillo sin tener que recurrir al McDonald's. Esas eran las manzanas de ayer, que sobraron.

No está mal la idea, la verdad, en un país donde la oferta de comida -de comida basura, la mayor parte- es abrumadora. Y eso que la palabra -abrumadora- se me queda corta: por donde vayas, eres bombardeado por todo tipo de reclamos y tentaciones para que comas. Es un país donde se come a todas horas, se come sin hambre, se come por la calle y se come por pasatiempo. Y no siempre buena comida. Atrayente, sí, sin duda -que me lo digan a mí, que las galletas me llaman como a Ulises las sirenas-, pero entiendo que nutritivamente poco adecuada. No hay que contaros lo de la obesidad: los ejemplos que uno ve a diario son tantos, y algunos tan hirientes, algunos dan tanta pena, que se entiende esa especie de obsesión por la dieta en la que este país parece instalado: folletos y carteles sobre cómo organizar un menú saludable, programas de televisión que enseñan cocina sana, revistas, libros, cursos...todo en torno a la comida sana. Pero no deja de ser también un poco esquizofrénico, todo esto: a la vez que uno recibe este bombardeo, recibe -más potente aún- el contrario. Y así se vive, atrapado entre dos fuegos, entre mensajes contradictorios, entre el que te tienta para que compres y engordes, y el que pretende remorderte la conciencia para que  comas bien...pagando, por supuesto: que todo el rollo de la comida sana es también un negocio floreciente. Me pregunto si no serán, al final, los mismos quienes me venden el antídoto y el veneno.

Nuestro -del cole, quiero decir- programa de comida saludable está bien, por lo tanto, pero padece las mismas contradicciones que todo el país: ¿por qué acompañan todas las verduras con salsas de producción industrial? Todo lo que se gana con la verdura se echa a perder con la salsa, que es como esas que te sirven  en las hamburgueserías. Y así ves a los niños que se dejan las verduras y se beben el botecito de salsa. Es que es difícil luchar contra la competencia, y más aún si, como pasó la semana pasada, les das a los niños, como almuerzo, ¡cortadas de calabacín crudo!, o rodajas de rábano. Así, también yo me bebo la salsa y luego me voy al McDonald's del otro lado del centro comercial a desayunarme unas tortitas con caramelo.

Al menos, la Jose y yo hemos decidido llevarnos a casa lo que sobra en el aula, porque, si no, va directamente a la basura. Y la comida no se tira.

Sèrie SENSE NATI! Primera època: A gran escala

No havíem fet més que arribar i ja ens tocava anar al cole. L'escola que li ha tocat a la Jose es diu AMIS, que val per Academy of Multilingual Immersion Studies, nom realment imposant per a un cole que, ara que ja el conec una mica més, tampoc no és per a tant. Però em pareix a mi que, als EUA, el més important és impressionar amb la imatge. Tot s'anuncia -fins els despatxos d'advocats, o els metges d'urgències- com si fóra la teletienda. Vull dir que, si vols tindre clients, has de fer-te anuncis als que ixes tu mateix amb el teu millor vestit i lluint somriure profidén. Açò és el país de la teletienda.

Així el cole que, la veritat, sí que impressiona quan el veus. Tu entres i veus, per a començar, la part d'administració, emmoquetada i amb fil musical, i es pareix tan poc als coles que estàs acostumat a veure, que, en compte de preguntar -per exemple- cóm s'arriba a 1er B, el que te'n ix del cor és mirar a veure si demanes un préstec o subscrius un segur de vida. Açò últim també ho penses en veure, apegat a la porta, l'adhesiu que prohibeix l'entrada amb armes de foc. M'agrada molt el dibuixet, que representa una pistola incrustada dins un senyal de prohibit -com el del tabac, vull dir, i són dos coses que maten. Però tu ja vens un poc tocaet pel que has vist en les pel·lícules, i només et faltava això. Anem a deixar-ho clar ara mateix, que ningú no s'espante: diria que l'adhesiu està per obligació legal, car ja l'he vist en molts altres llocs públics, i no passa res.

Ja dic que després no era per a tant. És molt gran, sí, però t'ensenyes també de seguida que no és més que l'estil nacional: tot és gran, ací, i pareix que és necessari que ho siga per a ser decent. Allò xicotet és, simplement, antiamericano. Crec que aquell famós senador McCarthy haguera enviat a presó a mitja Espanya només per conduir un Sis-cents, i no un megavehicle de vint-i-quatre cilindres. Això també ho veus en fer la compra -n'hem de parlar, de la compra-, que els envasos són gegants: és la mostra de l'estil nacional. O siga, que el cole és gran perquè és americà, i punto pelota. Porque hoy es hoy, que es diu. Els corredors són amples, la cafeteria és gran, la canxa és gran i les aules són grans. En compte de rajola, s'ha fet amb blocs de cement -que són grans-, acabats amb pintura blanca, blava i roja. Té un aire alegre, això sí, amb tant de coloret.

L'altra cosa que impressiona -deia- és que està ple de coses. Sí, ple de coses: no hi ha un altra manera de dir-ho. Diuen que els EUA són la societat de l'abundància: deu ser veritat, si prenem per model les aules del cole. No és que hi haja la pissarra i els pupitres: tenen armaris com els de les cuines, vull dir amb bancada i tot, i armaris penjats de les parets, i hi ha una pica en la bancada, amb una aixeta de la qual ix aigua! Hi ha més taules apegades a la paret, o separades del conjunt. I hi ha prestatgeries i armaris metàl·lics. I, per tot arreu, coses: mocadors de paper, figures geomètriques, fulls de paper blanc, retoladors, llapisseres, trencaclosques,  llibres de text, adhesius, tampons de tinta, tisores, jocs, cola, llibres de lectura, cartolines, regles, targetes de felicitació, cartells, plats de paper, cubs de color, fulls de paper ratllat, alcohol, blocs, clips, ordenadors, la bandera nacional, caixes de plàstic, tiretes, plastidecores, cedés, cràquers, rotllos de paper de cuina, segells... En dir-vos que hem passat hores tot obrint armaris i calaixos per saber què hi havia, i encara no hem acabat! Més que dotació -una dotació planificada- sembla que l'aula ha estat dirigida per algú amb la síndrome de Diògenes.

De tot el que m'hi he trobat, el que més m'estranya es haver vist, al final d'un calaix, dos dotzenes de llimes d'ungles. Per més que ho raone amb mi mateix, no aconseguisc explicar-m'ho. Pel moment, la meua millor hipòtesi és que els xiquets del curs passat estaven preparant-se per a una fuga estil La gran evasión, però els van agafar o abans es va acabar el curs. Què, si no? 

Sèrie SENSE NATI! Primera època (¡Ahora en castellano!): A GRAN ESCALA

No habíamos hecho más que llegar, y ya nos tocaba ir al cole. El que le ha tocado a Jose se llama AMIS, por Academy of Multilingual Immersion Studies, nombre la mar de imponente para un colegio que, ahora que ya lo conozco un poco más, tampoco es para tanto. Lo que ocurre es que, aquí, lo primero es impresionar con la imagen. Todo se anuncia -hasta los despachos de abogados y los médicos de urgencias- como si fuera la teletienda. Quiero decir con esto que se anuncian con la foto del personaje, ya sea abogado, fontanero o médico, luciendo sus mejores galas y los dientes blancos. Esto es el país de la teletienda.

Pues lo mismo el cole, que, la verdad, impresiona la primera vez que lo ves. Entras y topas, para empezar, con la zona de administración, con su moqueta, su hilo musical y su aire acondicionado, y a uno, que está acostumbrado a los coles de otro estilo, en vez de preguntar -por ejemplo- cómo se llega a 2º C, parece que le entran ganas de pedir un préstamo o suscribir un seguro de vida. Eso mismo -lo del seguro- lo piensa también al advertir en la puerta unos adhesivos que informan de la prohibición de entrar con armas de fuego. Hay que decir que el dibujito tiene su gracia, porque es como los de prohibir el tabaco -total, otra cosa que también mata-: una pistola incrustada en una señal de prohibido. Como uno ya viene sugestionado por lo que ha visto en las películas, pues ya le da un vuelco el corazón. Pero vamos a dejarlo claro ahora mismo: yo creo que el adhesivo está por imperativo legal y no porque haga falta. Lo he visto en todos los espacios públicos y, la verdad, en nuestro cole no pasa nada de nada.

Ya digo que después no es para tanto. Es muy grande, sí, pero aprendes pronto que no es más que el estilo nacional: todo es grande, aquí, y parece que para ser americano ha de ser grande. Lo pequeño es sospechoso de antiamericano. Yo creo que aquel famoso senador McCarthy hubiera metido en la cárcel a media España solamente por conducir un Seiscientos y no un megavehículo de veintiséis cilindros. Eso mismo lo ves también en la compra -hemos de hablar, por cierto, de la compra-, que los envases son gigantes: es muestra del estilo nacional. O sea, y por resumir, que el colegio es grande porque es americano, y punto pelota. O porque hoy es hoy, que se dice. Los pasillos son grandes, la cancha es grande, la cafetería es grande y las aulas son grandísimas. En lugar de ladrillo, construyen con bloques de cemento -porque son grandes-, acabados con capas de pintura blanca, azul y roja. También es verdad que tanto colorcito le da un aire alegre.

Otro detalle que impresiona es que está lleno de cosas. No hay otra manera de decirlo: lleno de cosas. Eso de que los EE.UU. son la sociedad de la abundancia debe ser cierto, a juzgar por lo que veo en el aula de Jose. No es que tengan dentro la pizarra y los pupitres, obviamente: es que están amuebladas como una cocina, con bancadas y armarios colgados de la pared, y hasta una pila con un grifo ¡del que sale agua, y todo! Y hay otras mesas adosadas a las paredes, o separadas del conjunto de los pupitres, y hay estanterías, y armarios metálicos. Y, por todas partes, cosas: pañuelos de papel, figuras geométricas, hojas de papel blanco, rotuladores, lápices, rompecabezas, libros de textos, adhesivos, tampones de tinta, cubos de colores, tijeras, cola, libros de lectura, cartulinas, reglas, alcohol, tarjetas de felicitación, carteles, platos de papel, hojas de papel rayado, galletitas saladas, cuadernos, clips, ordenadores, la bandera nacional, cajas de plástico, tiritas, plastidecores, cedés, rollos de papel de cocina, sellos... ¡Con deciros que hemos pasado varias horas abriendo armarios y cajones para saber qué teníamos, y aún no hemos terminado! Más que dotación -concepto que implica un mínimo de planificación-, parece que al aula hubiera estado gestionada por alguien con el síndrome de Diógenes.

Ahora, que de todo lo que he encontrado, lo que más me extraña es haber visto, en el fondo de un cajón, unas dos docenas de limas de uñas. Por más que le doy vueltas al tema, no acabo de encontrar una explicación. Por el momento, mi mejor hipótesis es que los niños del curso anterior estaban preparándose para una fuga tipo La gran evasión. Pero los pillaron, o antes se acabó el curso. ¿Qué, si no?

Sèrie SENSE NATI! Primera època: Expedició en el bus

Abans un home es feia un home quan li tocava fer la mili, que era obligatòria. Jo no la vaig fer perquè vaig objectar, i per això sempre ha segut, la meua masculinitat, una cosa de la que no es podia presumir. Però ahir vaig fer una proesa que em permetrà, a partir d'ara, no haver d'amagar-me quan els altres mascle-alfa es posen a parlar de cervesa i de cotxes i motos. Ahir, jo mateix, este que es família/amic/conegut vostre, va anar a l'IKEA de Cincinnati en autobús! Què? Cóm us heu quedat?

Serà necessari que en parle de les dificultats del projecte? Ja sabeu -ací mateix s'ha dit- cóm se les gasta l'EMT de Cincinnati. Ja sabeu que un IKEA, inclús a Espanya, sempre està a fer la mà, o una mica més. Excepte que tú, oh lector, sigues el meu amic Marcelino, que el tens darrere de casa, encara que ara ja no vaig perquè el de Múrcia em queda més a prop... Hm. Bé: torne al tema. Serà necessari parlar-vos de la preparació el dia anterior? Planificar rutes i horaris, organitzar la meua motxilla en tot l'instrumental necessari, reunir fons econòmics, deixar notificacions a les persones conegudes, per si de cas... Xé, tú! Ni Amundsen quan se'n anava a comprar el pa!

Serà necessari -encara- explicar les moltes recomanacions que em feia la Jose la nit d'abans? Serà necessari explicar-vos a quina hora estava preparat el despertador? Serà necessari explicar-vos cóm a les 06:30 estava alçant-me? Cóm dins la línia 42X només estàvem, a eixes hores, el xòfer, una dona dormida que roncava al seient, i jo, mirant de distingir per la finestra per no perdre`m la parada? Cóm em vaig baixar en mig del no-res quan encara era de nit, tot perquè el conductor va dir no sé què que no vaig entendre?

Serà necessari contar-vos la meua alegria quan vaig veure que en aquell desert nocturn hi havia, al menys, unes llums a mitjana distància? I quan vaig arribar buscant refugi i em trobí que eren cabanes de natius, de la terrible tribu dels Starbuck's? Cóm no vaig trobar refugi entre aquella gent sinó a canvi d'un dòlar seixanta-cinc per un cafè aigualós? Cóm vaig aguantar tot el que vaig poder, per por d'eixir a l'intempèrie, fent com que encara tenia cafè al got, i això que havia passat hora i mitja i ja em feia mal el cul d'estar sentat? Cóm em vaig animar a eixir-ne, al remat, a seguir el meu destí, només per a descobrir que la distància Starbuck's-IKEA es feia entre autopistes? Que a ningú se li havia passat pel cap una aventura com la meua, i que per això no s'havia previst un pas de vianants? I, què dir de les circumstàncies atmosfèriques? Del vent i dels núvols que  amenaçaven pluja? I de les quatre oques que em miraven des d'un camp apegat a l'autopista amb gest de "Què passa, gafotas? Que nos hemos quedao con tu cara!"?

Al remat, arribí a l'IKEA de Cincinnati/West Chester -l'únic de tot Ohio. La primera part de l'operació, complida! Tot un home! I amb un èxit absolut: tenia temps de sobres per esperar-me l'hora i mitja que faltava per a que l'obriren. Ja s'havia fet de dia, i que estiguera pixant-me damunt ja no era per a mi, en el meu triomf, cap problema. No m'atrevia -això sí- a pixar un arbre, no siga que m'expulsaren del país -un ha escoltat de tot. Estes coses s'arreglen passejant, i passejant, i passejant, i passejant, i...

Sèrie SENSE NATI! Primera època (¡Ahora en castellano!): EXPEDICIÓN EN AUTOBÚS

Antes, cuando la mili era obligatoria, se decía que te hacías un hombre cuando cumplías con la patria. Pero yo no la hice, porque objeté en su momento y, claro, eso siempre tuvo el efecto secundario de dejar mi masculinidad en entredicho. Pero ayer hice una proeza de magnitud tal que ni ejército ni nà, y desde ahora ya no tengo que disimular cuando los otros machos-alfa se pongan a hablar de coches y de motos y cerveza. Ayer, yo mismo, este que es familia/amigo/conocido vuestro, ¡fue al IKEA de Cincinnati en autobús! ¿Qué? ¿Cómo os habéis quedado? ¿Eh?

¿Será necesario que hable de las dificultades del proyecto? Ya sabéis -aquí se ha dicho antes- cómo se las gasta la EMT de Cincinnati. Ya sabéis, también, que un IKEA está, por definición, donde Cristo perdió el gorro, o un poco más lejos. Salvo, claro, que tú, amigo lector, seas ese Marcelino que lo tiene detrás de su casa, aunque ya no vamos a verte porque ahora el de Murcia nos queda más cerca, y...Hmm. Bueno: volvamos al tema. Será necesario hablaros de los preparativos del día anterior? Planificar rutas y horarios, verificar mapas, organizar la mochila con todo lo necesario, reunir fondos econòmicos, dejar notificaciones a las personas conocidas, por si acaso... ¡Ché, tú! ¡Ni Amundsen cuando se bajaba a comprar el pan!

¿Será necesario -añado- explicar las muchas recomendaciones que me hacía Jose la noche de antes? ¿Será necesario explicar a qué hora sonó el despertador? ¿Será necesario explicaros cómo, a las 06:30 estaba levantándome? ¿Cómo en el coche de la línea 42X solamente íbamos, a esas horas, el chófer, una señora que roncaba, untada en su asiento, y yo, que no hacía más que mirar por la ventana intentando que no se me pasara la parada? ¿Cómo me bajé en medio de la nada cuando aún era de noche, solamente porque el chófer dijo algo que no entendí?

¿Será necesario contaros mi alegría al descubrir, en aquel desierto, unas luces encendidas a media distancia? ¿Y cómo, cuando llegué buscando refugio me encontré con que eran cabañas de nativos de la terrible tribu de los Starbuck's? ¿Cómo solamente encontré refugio entre aquella gente tras pagar un dólar sesenta y cinco por un café aguachirli? ¿Cómo aguanté todo lo que pude, por miedo de volver a la oscura intemperie, haciendo como que todavía me quedava café, y eso que había pasado hora y media y ya me dolía el culo de estar sentado en un taburete? ¿Cómo me animé a salir, al final, prosiguiendo  mi viaje, para descubrir que la distancia Starbuck's-IKEA se hacía entre dos autopistas? ¿Que a nadie se le había pasado por la cabeza la posibilidad de una aventura como la mía, y que por eso no había ningún paso previsto para peatones? Y, ¿qué decir de los elementos? ¿Del viento y de las nubes que amenazaban lluvia? ¿Y de las siete ocas que me miraban desde un campo junto a la autopista, con gesto de "Gafotas, que nos hemos quedao con tu cara?".

Al final, llegué a pesar de todo al IKEA Cincinnati/West Chester, el único -por cierto- en todo Ohio. ¡La primera parte de la expedición, lograda! ¡Todo un hombre! Y con un registro de récord: tenía tiempo de sobra para esperar la hora y media que faltaba para que abrieran. Ya se había hecho de día, y que me estuviera meando mucho ya no era para mí, embriagado por el triunfo, ningún problema serio. No me atrevía -eso sí es cierto- a mear debajo de un árbol, no fuera que me expulsaran del país -uno ha oído historias de todos los colores. Estas cosas se arreglan paseando un poco, y paseando un poco, y paseando u poco, y paseando...

Sèrie SENSE NATI!, primera época (¡Ahora en castellano!): Mr. Principal

El "principal", que dicen nuestras amigas portorriqueñas, no es otro que el director del cole. The principal, en inglés. El nuestro, Mr. S****** Q. E***, II -y no digo el nombre completo, no sea que esté cometiendo un delito federal- es, como dice Jose "un pincelín". Lo dice porque siempre viene al cole extremadamente bien vestido: normalmente, con sus trajes y corbatas que aún no le he visto repetir; y, si viene un día de casual wear, todo es de marca, perfectamente combinado y planchado. Peinarse, no se peina, pero es que lleva el pelo tan, pero tan corto -cosa muy normal, por lo que veo, entre los afroamericanos- que no se peina porque no le hace falta. Todo un dandy, vaya.

El día que Jose y yo llegamos al aeropuerto de Cincinnati -Cincy para los amigos-, nos topamos con un negro joven, delgado y alto, vestido con traje azul de corte sport, camisa a bandas amplias y un sombrero morado. Vimos cómo se nos acercaba y sospechamos si no sería alguien de la mafia, que venía a ofrecernos su protección. Lo de la mafia no se dice porque sí. Al sur de Cincy, solamente al cruzar el río Ohio, en los años de la ley seca, el barrio de Newport se hizo famoso por estar absolutamente controlado por los gangsters de Chicago. Al Capone y los suyos, quiero decir. Juego, balas, alcohol y todo eso. Newport ha hecho atractivo turístico de su pasado mafioso y es, incluso, señal de identidad. Marc, el catalán que hemos conocido, tiene un amigo que presume mucho de que su abuela fue prostituta en aquellos años oscuros de Newport. Ya ves tú. Imagino que es como decir que tu antepasado llegó a Valencia con Jaume I, pero luego resulta que era el mamporrero del castillo. Yo qué sé. Cosas de la genealogía y del orgullo de cada uno.

Mr. Principal juega en el cole el papel de gerente, digamos. De hecho, no es profesor. Ni hace falta serlo, para dirigir un cole. Lo que hace falta es un máster en dirección y gestión de centros educativos, y diría yo que lo que les enseñan es que por qué no se va a poder dirigir un cole lo mismo que se dirige una empresa. Quiero decir, que las asignaturas serán administración, marketing, recursos humanos y cosas por el estilo, y debe ser por eso que Mr. Principal se pasa el día trabajando la imagen de marca del cole: eslóganes impresos en carteles y luego repetidos por megafonía, insistencia en los objetivos del centro, fotografías de actos en los que han participado los alumnos... Veamos un ejemplo: el otro día era el dedicado a los Cincinnati Bengals -fútbol americano-, y la consigna del día era venir al cole vestido con los colores del equipo. Por supuesto, había fotos de los jugadores de los Bengals y recordatorios de la jornada, por todas partes, desde hacía una semana. Menos mal que tenía en la maleta un suéter adecuado, y pude quedar bien.

Otra cosa que les preocupa mucho, a los principales como Mr. Principal, son los resultados de los alumnos, que periódicamente se someten a controles externos. Achievements, resultados, es la palabra que les obsesiona. Parece que es eso lo que persiguen. El otro día nos acompañó a visitar otro colegio, uno que ha pasado, en cinco años, de estar en situación crítica -es decir, sus achievements daban pena- a ser catalogado de centro "excelente". Eso es algo que los coles, cuando lo tienen, lo ponen en pancartas grandes en la fachada. En éste que visitábamos, la principala nos decía que la clave era "consistency, consistency, consistency", que es más o menos decir "sistema, sistema, sistema", actuar siempre igual, siguiendo procedimientos con total coherencia. La verdad es que no se oía una mosca, en el cole. Y fuimos testigos de cómo los niños -y algunos no tan niños- cambiaban de aula en silencio y orden. Como una fábrica o, quizá más bien, como un cuartel. Esta última comparación es la que mejor entenderá nuestro director, que -para que no falte de ná- también es exmarine.

Y, claro, entre que va hecho un figurín y la aureola heróica de su pasado militar, se pasea el hombre por el mundo con cara de satisfacción y ese caminar tan curioso que es casi un baile, tan propio de los afroamericanos, y con una sonrisa permanente en los labios. Cuando nos cruzamos en el pasillo, me señala con el dedo y, sin dejar de andar-bailar, me dice: "Hey, man". Yo le contesto: "Pues, aquí, pasando el día". Se ríe y yo me pregunto: "¿Qué se creerá que le he dicho?".

PS: naranja y negro.

Sèrie SENSE NATI! Primera època: Mr. Principal

El "principal", que diuen les nostres amigues de Puerto Rico, no és un altra cosa que el director. The principal, en anglès. El nostre, Mr. S****** Q. E***, II -no dic el nom sencer, no siga delicte federal-, és, com diu la Jose, "un pincelín". Ho diu perque sempre ve al cole vestit amb la màxima elegància: de normal amb els seus tratges i les seues corbates, que encara no li he vist repetir-ne; i si ve de casual, tot és de marca, perfectament planxat i combinat. El pel no se'l pentina, perque el du tallat tan curt -cosa que no és gens rara entre els afroamericans- que no li cal. Tot un dandy. El dia que la Jose i jo arribàrem a l'aeroport de Cincinnati -de Cincy, entereu-vos- ens trobem de cara amb un home negre, jove, alt i prim, vestit amb un tratge blau, camisa a ratlles i tocat amb un barret de color morat. Veíem que se'ns acostava i pensàrem que venia algú de la mafia a oferir-nos la seua protecció. Açò de la màfia no es diu perque sí. Al sud de Cincy, als anys de la llei seca, el barri de Newport va ser famòs per el control que en teníen els gangsters de Chicago, Al Capone i tot. Newport ha fet del seu passat mafiòs un atractiu turístic i fins i tot un senyal d'identitat. Marc, el català que hem conegut, té un amic que presumeix molt que la seua àvia va ser prostituta aquells anys a Newport. Ja veus. Imagine que és com dir que el teu avanpassat vinguè amb Jaume I, però que en compte de cavaller era mamporrero. Jo què sé. Coses de la genealogia i l'orgull de cadascú.

Mr. Principal fa en el cole el paper d'un gerent. De fet, ell no és mestre. No cal ser-ho, per a dirigir un cole. El que cal és tindre un màster en direcció de centres educatius, i em pareix a mí que el que els ensenyen és a dirigir les escoles el mateix que una empresa. Vull dir, que els ensenyaràn coses d'administració, recursos humans, màrqueting i coses per l'estil, i deu ser per això que Mr. Principal, jo crec, es passa el dia treballant la imatge de marca del cole: eslògans, cartells amb els objectius del centre, fotografies d'actes en que el cole ha participat... Un exemple va ser fa uns dies: era el dedicat als Cincinnati Bengals -futbòl americà- i la consigna del dia era vindre al cole amb els colors de l'equip. I havia recordatoris per tot arreu. Jo vaig tindre la sort d'haver-me dut un suèter que quadrava prou be.

Un altra cosa que els preocupa molt, als principals com Mr. Principal, són els resultats dels alumnes en les avaluacions externes que es fan prou a sovint. Achievements, resultats, és la paraula obsessiva. I sembla que això és el que persegueixen els directors. L'altre dia ens dugué a veure un altre cole que ha passat, en cinc anys, de ser un cole en situació crítica -és a dir, els achievements eixos feien pena- a ser catal·logat de "excel·lent". De fet, els coles que tenen la calificació d'excel·lent ho fan penjar en una gran pancarta a la façana. En el que visitàvem, la principala ens explicava que la clau era "consistency, consistency, consistency", que és com dir "sistema, sistema, sistema", actuar sempre igual, seguint procediments amb coherència. La veritat és que no es sentia una mosca, dins el cole. I vam veure cóm els xiquets -i no tan xiquets- canviaven d'aula en files i en el silenci més absolut. Era com una fàbrica o, millor, com els procediments d'una caserna. Açò últim deu ser el que millor entén el nostre director, que, al cap i a la fí, és també un ex-marine.

I clar, entre que va fet un primor i l'aureola heròica del seu passat a les forçes armades, l'home es passeja pel món amb cara de satisfacció i eixe caminar curiós, tan propi dels afroamericans, que és quasi un ball, amb un somriure perpetu a la boca. I, quan es creua amb mí, m'assenyala amb el dit, sense deixar de caminar-ballar i em diu: "Hey, man". Jo li conteste: "Pues, aquí, pasando el día". Se'n riu i jo em pregunte: "Què s'haurà pensat que li he dit?".

PS: taronja i negre.

Sèrie SENSE NATI! Primera època: Som de barri pijo

El barri de Hyde Park consisteix, a més de les cases individuals amb jardí, que campen per tot arreu a la ciutat, d'un nucli central, de nom Hyde Park Square, que podria ser com un xicotet poble. Vull dir que hi ha edificis que constitueixen un parell de carrers curts i una placeta, gent que passeja per ells, botigues en els baixos, cafeteries i fins i tot un diner. Un diner? Segur que heu vist en les pel·lícules eixos bars americans de taules posades totes en fila, apegades al finestral, amb els pots de quètxup i mostassa ja en taula. Això és un diner, i em fa la sensació que es l'equivalent del nostre bar de menú. És una de les coses que més il·lusió ens ha fet, de trobar-nos, car ens fa molta, però molta sensació d'estar als EUA de les sèries de la tele. També perque és una opció per a dinar o sopar que ja no és morir-se de fàstic i d'empatx en els McDonald's, els Wendy's, els Taco Bell, els Skyline, els White Castle, els Big Boy, els Waffle House, els... Ara caic, per cert, que encara no he vist un Burger King. Tampoc no el trobe a faltar, la veritat.

El primer dia que ens despertem a casa és diumenge pel matí. Decidim desdejunar-nos en una de les cafeteries de Hyde Park, de la que ens han dit que -increible!- fan café de veritat. No eixe americà de calcetí, sinò café espresso autèntic: tenen una cafetera italiana! Mamma mia! I és veritat. De fet, el café que ens serveixen és fins i tot una mica massa fort. Igual té, si l'acompanye amb uns pastissets de frambuesa. Ja ens hem ensenyat que hem de demanar un café de two shots, és a dir, de dos tirades, que el d'una és extremadament espés. Encara i així, som els únics que prenen el café en tassa. "Tassa", per si de cas ho dic, vol dir "tassa": un recipient ceràmic -o porcelànic, segons-, de forma generalment cilíndrica, vuit per dins i amb un ansa a un costat, per la qual l'usuari fica el dit, per tal de sostindre'l en l'aire i conduir a la seua boca el contingut del dit recipient. Ja es veu que hui tinc el dia de definicions. Però crec que valia la pena dir-ho perque la gent d'ací es pren el café, i quasi qualsevol líquid, en gots de paper plastificat, de tamany de mig litre com a mínim, amb una tapa de plàstic i una espècie de cinturó de cartró per a agafar-los sense cremar-se. I van tot el dia amb un d'eixos a les mans. No importa si el café te'l vas a prendre dins del mateix local: ells t'ho serveixen així, com per a emportar-te'l.

Ens agrada el café, la veritat. És d'eixos que fan oloreta a sucre i café. I eixim a passejar. El diumenge pel matí, pel que pareix, hi ha mercat a Hyde Park Square. Però, clar, com que és un barri pijo, el mercat no és de bragues a un euro, ¡ay!, que me las quitan de las manos. No: és de les coses que els molen als pijos dels EUA. I, pel que es veu, a tots els mola el rotllo organic, és a dir, agricultura ecològica, el pa que no siga de panificadora i els dolços que no siguen industrials. Per això, el mercat dominical de Hyde Park Square està ple d'individus venent cebes, tomates, creïlles i pebrots, presentats com per a regal, però amb pinta -ells, no les hortalisses- de dedicar-se al camp solament per hobby, i que als tres mesos de no guanyar un dòlar és segur que se'n tornaran a les seues oficines, a un treball més seriós. Serà per això que la meua parada favorita és una de galetes, amb un cartell que diu: "Una dieta equilibrada és una galeta en cada ma". Un savi.

També n'hi ha de pa, i vull dir de pa de veres, de barra, que és cosa prou difícil de trobar, i cara. Per una de les nostres barres de 0,75 euros em demanen 3,5 dòlars! ¡Pa' tu tía! Article de luxe, pel que es veu. Però al mercat dominical de Hyde Park Square hi ha cua per comprar-ne. I més cares, i tot. És que són gent be, i estos, el pa, sí que me lo quitan de las manos.

El que no hi ha, a Hyde Park, i no vull encara traure'n conclusions, són negres. L'únic que he vist, pel moment, era el cuiner del diner. Tampoc no he vist gent obesa, que a altres parts de la ciutat és cosa prou comuna. La gent bé es cuida, pren fruita i verdura i es manté primeta. I es que, em pareix a mi, vivim una època en que, per primera vegada en la història de la Humanitat, engreixar-se és barat, molt barat.

Serie SENSE NATI! Primera época. Visca l'EMT!

VISCA L'EMT!

Aquesta és una ciutat que desprecia els vianants. Tot pareix muntat a posta per a que no camines. Fer jogging, sí, tot el que vullgues; però, caminar? Caminar és de "pringaos"! Si fins i tot les farmàcies i els caixers automàtics són rotllo drive-in, que no cal eixir del cotxe. I es desdejunen al drive-in del McDonald's (o del Wendy's, o del White Castle, o del Popeyes, o del Taco Bell, o...). Es podria dir que tot va "sobre ruedas" en aquest país. El que encara no es pot fer és cagar drive-in, però no m'estranyaria. Anava a dir que "todo se andará", però no, clar. Això, no. Encara més: hi ha un munt de gent que va en cadira de rodes sense necessitar-la, només per no caminar. Són elèctriques -les cadires, no les  persones- i al principi, quan veus que estàn per entrar al Kroger's o al Family Dollar, fas per ajudar-los, però ells s'alcen, tan a gust, s'obren la  porta ells mateixos, tornen a sentar-se i, au!, a comprar. I si no en tens electrocadireta, no importa, que al Walmart acabem de verue carros amb motor per a fer la compra, que pots fer-la sense fer una passa.

No pots esperar molt, és clar, del transport públic. Metro, no hi ha: hi ha autobusos. Ara: si vols, prepara't. També pareix muntat per a que ningú no els utilitze. Viatge senzill, dòlar setanta-cinc. Viatge amb transbord, dos dòlars vint-i-cinc. No ho dic pel preu, sinò perque no donen canvi, i açò és un mal de cap d'anar arreplegant monedetes. Com, a més, les rentadores van amb monedes de 25 centaus, eixes te les guardes i vas pagant l'autobus amb les de 5 i 10: la ferreteria en la butxaca, tú! I cada vegada, la pregunta: "Tenim monedes per a tornar a casa en autobus?". Després està el tema de la freqüència de pas. Amb dir-vos que he arribat a trobar a faltar l'EMT de la meua infància! No dic més. I, què dir de la quantitat de parades? L'autobus fa microtrajectes: hi ha ocasions que entre parada i parada han passat només quinze segons! Para en cada cantó. Si en suprimiren una de cada tres, la duració del viatge podria ser fins i tot acceptable. Però crec que és perque ací a la gent no li agrada caminar. N'hem vist que pujaven en una i baixaven a la següent, que és com dir que agafen l'autobus per a creuar el carrer.

Anem a veure un exemple del transport públic. Persona implicada, jo mateix. Objectiu, anar des del cole (1908 Seymour Ave.) fins a casa (2340 Madison Road). Motiu per a fer la prova: per que m'ha donat la gana, car podria haver-me esperat que algú ens duguera en el seu cotxe. Resultat: que per una distància que en cotxe es fa en quinze minuts, m'hauré tirat unes dos hores, de les quals més de la meitat les he passades esperant. Circumstàncies que envolten el viatge: (1) calor humida i sofocant, típica, i (2) estranys companys de parada.

La (1) es deu a que les parades de bus cincinnateres no tenen marquesina. Sí! Marquesina havien de tindre, si no són més que una placa de colorets apegada a un post de la llum! No hi havia, doncs, possibilitat d'ombra, com tampoc de sentar-se. La (2) s'esplica perque, en realitat, banc sí hi havia, i en cabríen tres persones còmodament. Però estava ocupat per dos joves de color -"de color negre", com digueren Les Luthiers. No vaig atrevir-me a sentar-me amb ells, i no és que jo siga racista, sinò per dos raons molt comprensibles -espere. Una és que un dels dos no feia més que deixar caure sonores escopinyades cada dos minuts, de manera tan regular que només per cobardia no el vaig felicitar pel seu sentit del ritme. Allò no era una persona: era un metrònom humà, només que amb la raresa de marcar el ritme amb escopinyades. I aquell dia que jo el tenia al meu costat sembla que l'havien graduat a "allegro molto".

L'altra raó és l'aspecte del jove al·ludit. En poques paraules: es podia pensar que era un viatjant de joieria que havia perdut el maletí i havia decidit posar-se tot el mostrari al damunt. L'aspecte, vist de lluny, era fins i tot cinematogràfic. Però de prop i a un barri una mica sospitòs, no fa la mateixa impressió. El més cridaner era el tema dels anells. Més que dits, en duia damunt. No vull dir, exagerant, que en duia molts, sinò que de veres en duia més que dits: jo li calcule una mitjana de tres per dit. I, això sí, amb un sentit de la combinació lliure de qualsevol prejudici. Des d'anells que semblaben d'or i de la seua rebesàvia fins a uns altres de plàstic de colorets que pareixíen trets d'un paquet de matutano.

Torne al cas. Haurien passat tres quarts d'hora quan va arribar el meu, el "41". Hi puje. Els dos xics, no: sembla que passàven el matí. Tot açò, per cert, està plé de cartells que diuen No loitering. "Veriueuo", que digué aquell. El trajecte, laberíntic. Ni molletes de pa ni fil d'Ariadna: Teseo a Cincinnati, sense GPS, se l'haguera menjat el Minotaure (que aniria en cotxe, clar). Si alguna vegada us haveu perdut en una urbanització, us faréu la idea del que és perdre's en una ciutat així. Total, que baixe en la parada del transbord i, amb la por de no perdre'm, no me'n recorde si el devia agafar en una vora del carrer o la d'enfront. I, com no hi ha elements urbans que servisquen d'orientació, davant el dubte va passar el que passa en aquests casos: que quan et decideixes per una opció, va i era l'altra. I va i apareix l'autobus a l'altra vora, i va i se m'escapa, i torna a esperar.

Direu que no es culpa dels autobusos, que és meua, per torpe. Direu que segur que hi ha bono-bus, i que tot és qüestió de comprobar els horaris abans d'anar a la parada. Val: no dic que no, però només fa una setmana que estic ací, caram, i no m'esperava aquesta reacció de la vostra part. Què passa? Que esteu a favor dels de Cincinnati?

Sèrie SENSE NATI! Primera època: Al bany del cole

No sé si haveu vist "El guateque", una pel·lícula en que el protagonista, de tan torpe com és, es clava en tot tipus d'embolics. Jo em sent una mica identificat, car jo també sóc prou torpe. Les coses se'm cauen de les mans, i em tropesse amb les parets de casa. I, com a l'home de la pel·lícula, els casos més compromesos sempre m'han passat al bany dels convidats. Deixar-me entrar al bany de la vostra casa és el més perillós que podeu fer: allà dins, se m'acaba el paper o no ix aigua quan tire de la cadena, el cas és que alguna cosa em passa sempre. I, és clar, també al col·legi on treballa la Jose. Hi ha uns banys que són més grans que una plaça de bous, molt netets, a més, i amb unes tasses intel·ligents, vull dir d'eixes que tiren de la cadena elles a soles. Es veu que duen instal·lat un sensor que detecta quan els poses el cul al damunt i quan l'alces. En eixe moment, hala!, ix el flux d'aigua i tu, tan panxo. Excepte jo, com era d'esperar. Que m'alce i no passa res: l'agua no cau. No és que jo siga capritxós, que no, sinó que allà quedava, senceret, allò meu surant, en tot el seu esplendor. No podia eixir del bany deixant allò d'aquella manera, no fóra que de seguit entrara un americà i, tal com està el tema de la seguretat nacional, m'empapelaren per terrorisme biològic. Si per allò de l'àntrax, que no era més que una polseta blanca, van muntar el que van muntar, què no farien pel regalet que els deixava? Perque no vull posar-me escatològic, però el que ix del meu cos... telita!

En resum, que què podia fer? Primer vaig pensar que igual l'havia agafat, al sensor, un mica despistat; així que torne a sentar-me, per si en repetir l'acció la cosa s'arreglava. Però, no. I torne a intentar-ho, per si de cas. Desprès vaig caure en que era a migdia i jo, a eixes hores, sempre estic una miqueta adormit. Per què no havia d'estar-ho també un sensor? Si el seu propi nom ja ho diu, que és sensible. O no? Però, com no tinc aguante, al poc ja estava pensant en provar alguna altra cosa. Tercer: vaig començar per tocar tots els tubs que n'eixien i entraven a la tassa, per si hi havia alguna opció manual. He tocat tot el que semblava un botó o una palanca. Res. Quart: m'he posat a moure'm davant del vàter, passejan-me per davant -ja dic que el bany és gran-, per si d'alguna manera em detectava. I he passat, he botat, he alçat i baixat els braços...sense resultats. I a tot això, no m'atrevia a eixir-ne ni tan sols per aguaitar el cap, per si algú em veia. I, cóm demanar ajuda? "Per favor, senyor director, que la tassa del vàter no em fa cas"? I en anglès, damunt! Con el apuro! I jo dins, atrapat i desesperat, pegant voltes per dins el bany, considerant avantatges i desavantatges d'obrir la porta i llançar-me a còrrer.

I, de sobte, per que sí, l'aigua cau! Per què? No tinc ni idea, però he aprofitat per eixir-me'n sense mirar darrere. No sé si algú m'haurà vist, però ha segut en eixe moment quan he decidit que millor me'n tornava a casa. Mai se sap.

Serie SENSE NATI! Primera época. Espanyols a Cincinnati.

ESPANYOLS A CINCINNATI

Açò del programa de professors visitants als EUA et fa conèixer gent. Si et destinen a un col·legi al qual hi ha també uns altres visitants, ja pots imaginar que es convertiràn en la gent amb la qual faràs vida la resta de l'any. Jo li deia a la Jose que, encara que no xarraren valencià, li convenia ser pacient i dur-se be amb ells. Crec que ho conseguirà.

En el nostre cas, els altres professors espanyols a AMIS són tots, com la Jose, nous en aquesta aventura. Hi ha Anabel, murciana, i també Juan, gallec. Tots dos vénen amb família: ella, novençana, s'ha casat per tal de vindre, de manera que el seu marit tinga visat que li permeta treballar. Ell, casat ja fa temps, s'ha vingut amb la seua dona i el fill d'any i mig. Tots dos ténen experiència en treballar a l'estranger, perque han participat en altres  programes del Ministeri. Ella, a Turquia; ell, a Eslovàquia. Però l'experiència americana és nova per a tots, i cadascú la du al seu estil. Ella em pareix a mí que és més aventurera, i s'adapta be als canvis; ell no deixa d'enyorar el seu paradís perdut centreeuropeu: hi havia transport públic, la vida era de veres barata -no com ací- i els xiquets estudiaven i es portaven be! Ella diu que Turquia, en resum, "era una mierda".

Ja veurem cóm acaba tot. Pel moment, ja ho sabéu, Anabel ens ha deixat una habitació a casa seua mentres busquem la nostra. Juan viu a una urbanització un poc llunyana, però molt tranquil·la. La pena és que la Jose haja arribat tard, quan ja tots s'habien instal·lat, perquè crec que la solució ideal era compartir casa o, al menys, viure prop uns dels altres. Però ara ja és tard, i a més que, tractan-se de parelles, tampoc hauria segut còmode compartir casa amb ells.

Hem conegut més espanyols, car cal obrir al màxim el ventall de relacions. Ja abans de vindre, la Jose havia contactat amb un tal Marc, català de Perelada, casat amb una dona d'Ohio i propietari i director d'una acadèmia de castellà. Pareixen gent molt agradable, i diria que la Jose farà bona relació amb ells. Com són joves, com la Jose, i cap dels dos és realment de Cincinnati, pareix que també els ha vingut bé l'arribada nostra. I, damunt, la Jose podrà xarrar valencià amb algú.

La nostra primera trobada amb Marc és un sopar a una pizzeria de la qual les guies diuen que és famosa perquè apareix a la pel·lícula "Rain Man" - que jo no he vist. Diuen que es cau a terra una capseta de mistos i Dustin Hoffman, només veure'ls al piso, diu: "Dos-cents trenta-quatre" (o els que fóren). Això ho van rodar allà. Em pareix molt be, però jo vaig pensant que si el millor que es pot dir d'un restaurant és que s'hi va fer una pel·lícula, igual és cosa de dur-me el meu bocata de casa.

A la porta de Pompilio estàvem quan arribà un altre convidat, també català. Va ser observant com saludava des d'el cotxe quan vaig caure en el misteri de la data: l'onze de setembre és la Diada de Catalunya, i per això es reuníen. No tinc res en contra, clar, però jo no feia més que espentar-los a tots cap a dins, i més veent que aquell pareixia a punt d'entonar Els Segadors. És que vaig recordar que l'onze de setembre és també anniversari pels americans i no feia més que pensar en Rain Man. "Es pot anar pel carrer tal dia com hui amb una bandera -poc coneguda per ací- volant als quatre vents i fent sonar el clàxon? Ací, que primer disparen i desprès pregunten?: dos-centes trenta-quatre seràn, com a mínim, les bales i no els mistos que ens van a ficar al cos com este home no deixe ja la bandera i el sonall. Vinga tots cap a dins!". 

Al final, el menjar era més que bo -lasanya!- i l'exaltat es va calmar. Crec que la Jose tindrà bona companyia quan jo me'n vaja.

Serie SENSE NATI! Primera época. Ja tenim casa!

JA TENIM CASA

Ha costat, perque no teníem cotxe. I sense cotxe -crec que ja ho he dit- a Cincinnati estàs mort. Duiem ja quasi una setmana convidats a casa d'Anabel i Jesús i, encara que ells no deien res, la Jose i jo pensàvem que ja era hora de deixar-los en pau. A més, que ens estàven fent de xòfer, i tot, i ja ens sentíem mal. Però, on buscar? Quan coneixes la ciutat, tens prou clar quines zones t'agraden més. Però només sabíem que ens havien desaconsellat buscar-la prop del treball: diuen que, per a viure, no és una bona zona. No serà per que està lluny, vaig pensar, perque, lluny de què? Si a Cincinnati res no està prop de res! Una pena, perquè la Jose està acostumada a anar a treballar caminant.

Ja he dit que Cincinnati, com -imagine- la major part de les ciutats americanes, és una espècie d'urbanització gegant de cases unifamiliars, en la qual és més que difícil orientar-se. I només els nadius són capaços de distingir les zones bones de les roïnes. A nosaltres, a primera vista, tot ens pareixia bonic. Resulta estrany, per als que vivim a Espanya, que un barri de cases unifamiliars amb jardí puga ser una zona xunga.

Però, sí, sembla que pot ser. La veritat és que poc a poc ho vas entenent. No és per la presència de barbacoes, que això ja hem dit que és com un dret humà dels americans. La clau, em pareix, és el manteniment. Les zones "be" estàn més cuidades, tant en la part pública -les voreres, els jardins- com en la privada -les cases, les façanes, els jardins. Marc, un català de Catalunya instal·lat a Cincinnati, ens va desaconsellar també la nostra primera opció: un edifici d'apartaments conegut com The Forums, prop del barri de Clifton. Qui l'haguera dit!  Si tenia piscina climatitzada, i tot!

Pare un moment per a explicar-vos açò dels apartaments. És cosa molt curiosa: hi ha empreses dedicades al lloguer d'apartaments, i no parle de les nostres immobiliàries. Són empreses que gestionen edificis sencers, o grups d'edificis, dedicats íntegrament al lloguer. Solen tindre elements comuns (piscina, gimnàs, sala de rentadores, places de parking) i una oficina que in situ s'encarrega de tramitar el lloguer i de cobrar-lo, així com del manteniment del conjunt. Els clients habituals són, em pareix a mí, estudiants universitaris o gent que està de pas. El contracte es fa per un any, que és com el compromís de permanència que es demanen a nosaltres les companyíes del telèfon mòbil. Passat el primer any, te'n pots anar sense penalització.

Total, que una vegada descartats els Fòrums, per consell del català vam acostar-nos a una zona que li diuen Hyde Park. L'aspecte dels carrers era prou millor, i el de les cases, d'on s'entèn que és una zona "be". Realment, ens han dit, és una zona "pija" de Cincinnati. I ha segut en ella on hem llogat l'apartament: Madison Apartments, 2340 Madison Road, Cincinnati, OH. És a dir, teniu ara família i amics a la zona pija de Cincinnati. Jo ho note perquè hi ha el que mai no falta als barris pijos: un saló de té i pastisseria elegant. M'ha faltat temps per entrar a probar-la: The BonBonnerie. La Mare de Déu: m'he presentat al barri menjant-me una espècie de Tigretón, però d'artesania!

María, companya del cole, argentina integrada ja a Cincinnati, ens acompanya a parlar amb el gerent dels Madison Apartments. Li ho agraïm, en primer lloc per el trasllat en cotxe; en segón, per l'ajuda en la traducció; però, sobre tot, per servir-nos de barricada davant el dit gerent, que era gerenta. Quina impressió, quan vam veure alçar-se davant nosaltres quasi dos metres de dona, dos d'alçària per uns altres dos d'amplària, un armari empotrat de dona, un gegantó, la fúria afroamericana, el coloso de Rodas convertit en broker, a la qual, de por pura i dura, li haguèrem llogat el que ella haguera volgut. Encara que fóra la caseta del gos, i a preu de palau de Buckingham! Deuríeu haver-ho vist: ella, amb una veuarra que feia tronar l'habitació, xarrant a una velocitat...què dic xarrant?, amentrallant-nos paraules, des d'allà dalt, explicant-nos els preus i les condicions, i María tractant de traduir-ho tot, però nosaltres dient-li ja que sí, a la gerantona, sense haver-nos enterat, ni molt ni poc, per si li sentava mal que li preguntàrem coses. Uf! Afortunadament, el producte era bo i les condicions, prou raonables. Però això ho sé ara. Vull dir que, en eixir, i en haver pres un poc d'aire, vaig preguntar-los: "Però -tot buscant-me el cos, per si em faltaven un braç o una cama-, què ha passat? I, esteu tots be?".

Serie SENSE NATI! Primera época. Però...açò és castellà?

PERÒ... AÇÒ ÉS CASTELLÀ?

Qué vol dir l'expressió "Vacunar la carpeta"? Us avance que no té res a veure amb polítiques de salut paranoiques -que també podria ser-. No: té a veure amb la neteja de la llar. "Vacunar la carpeta" vol dir aspirar l'estora, en castellà espanyol "Aspirar la alfombra". Jo, sincerament, no he escoltat en persona la frase, que ve de que en anglés "estora" es diu "carpet" i "passar l'aspiradora" es diu "to vacuum". D'on resulta, si no vas en molt de compte, que vas i dius: "Vacúname la carpeta" i et quedes més ample que llarg. Açò és el que es diu "spanglish", que el parla ací gent que du molts anys de vida als Estats Units d'Amèrica del Nord. "Yo lo haría, pero es que no puedo si no me dan back-up"; "¡Cielos, olvidé en casa la lonchera !"; "¿Les gusta su salón de clase?": tres formes de barrejar anglès i castellà. "Back-up" vol dir recolzament, en castellà "apoyo", "lonchera", de l'anglès "lunch" (esmorzar) vol dir, en castellà "fiambrera"; "salón de clase" vol dir aula.

Maria, una dona argentina que treballa en el col·legi de la Jose i que fa més de vint anys que viu a Cincinnati, em digué l'altre dia: "Los Estados Unidos són el país del mundo con mayor número de hispanohablantes". És cert, o quasi. I si no ho és encara, de segur aviat ho serà. O siga, que és tota una cura d'humilitat per als que venim des de la península pensant-nos que el nostre és el bon i autèntic castellà. Com si n'hi haguera d'això, llengues més autèntiques i pures! No dic que no faça falta el diccionari de la RAE -jo el tinc sempre conectat quan escric-, però, passades les ganes de riure'm del primer dia, el que veig és que pot ser estiga veent passar, per davant dels meus ulls, el naixement d'un nou idioma. Tot això que ara els sabuts del món es tornen bojos per conèixer -cóm parlaven al segle VIII, o al IX, els castellans, els catalans, els valencians, els aragonesos-, l'estic veent: com parlen els hispanos de Cincinnati a començament del segle XXI. Em pareix apassionant.

PERÒ, AÇÒ ÉS ANGLÈS?

Cal dir que la Jose va arribar als EUA pensant-se que, a poc de la seua estància, ja hauria aconseguit que hi haguera una minoria de valencianoparlants. Una minoria, per dir-vos la veritat, sí que hi ha: la Jose i jo. I hi ha un tal Marc, català de Catalunya, que viu també a Cincinnati i amb el qual ja hem entrat en contacte. Però, pel moment, crec que els plans d'expansió lingüística queden suspesos, fins a nova ordre. Pel moment, els objectius passen per entendre els nadius, de l'anglès dels quals es podria dir, al igual que dels hispanos: "Però, açò és anglès?". Dic que es podria si el nostre nivell d'anglès fora suficient per a distingir accents, errades i barbaritats. Pel moment, ens quedem en que tenim greus problemes de comprensió oral. L'altre dia, la Jose, que no s'entenia amb no sé quí per telèfon, volguè passar-me-ho a mí. Jo, afortunadament, vaig tindre la sang freda de fer-li creure que estava dormint.

Els hispanos que ja fa anys que hi viuen, a Cincinnati, ens diuen que no tingam problema, que l'accent de la gent d'ací -diuen que encara pitjor els afroamericans- té un accent del dimoni. Serà de veres. L'altre dia, Jose i jo vam anar a veure un apartament i, en acabar les explicacions de l'encarregat, no sabíem ni quant demanaven de lloguer. Cal dir que l'encarregat, a més de ser de Cincinnati, de l'ètnia afroamericana i tindre molta pressa, era del seu natural una dona de dos metres d'alçària i altre metre i mig d'amplària, amb veu profunda i que ens parlava des de la seua altura, del tal manera que a veure qui era el valent que li deia que no ens estàvem enterant de res. Jo, per segona vegada des de que estic als EUA, vaig estar a punt de quadrarme i dir-li "Senyor, sí senyor!", quan ens preguntà si estàvem d'acord.

Jo he decidit que tenen raó els hispanos i que tot és culpa del mal accent que tenen els d'ací, i que el que passa és que em tenen enveja per que jo parle anglès britànic, my dear, i amb això trobe conhort. I m'en recorde també de quan vaig anar a Mallorca, que em va costar dos setmanes entendre'ls, als mallorquins. Encara em recorde de "s'aigo". Però eixe és un altre viatge.

Serie SENSE NATI! Primera época. Però...quin fret!

PERÒ...QUIN FRET!

Jo, en principi, ja li tenia poca simpatia a l'aire condicionat, i ara, a cada dia que passem a Cincinnati, encara li en tinc menys. Vaig a posar-vos directament l'exemple més brutal: el col·legi on treballa la Jose. Tenen l'aire condicionat tot el dia, en tots els espais i a molt baixa temperatura. Això vol dir que n'hi ha, aire condicionat, a les aules, al menjador, als corredors, als banys... per tot arreu! L'altre dia, uns xiquets de la classe de Jose li digueren que tenien fret. No m'estranya gens! Si una de les primeres coses que m'he ensenyat a Cincinnati és que, per molta basca que faça al carrer, i per molt que quan puges al cotxe -que t'has deixat al carrer- per poc no et done un atac de la calor, he de potar sempre darrere mí una jaqueta. Posar-me-la en entrar a qualsevol lloc i llevar-me-la en eixir. Lleva't i posa't la jaqueta, una vegada i altra, i així es fa la vida a Cincinnati. Jo, què voleu que us diga, si ja me n'estic prenent dos diàries, de pastilles contra el mal de cap i el refredat! I no guanye per a mocadors de paper, de tanta destil·lació moquera com que m'esta eixint del nas.

Ja us dic que això és al cole. Ara, afegiu-li qualsevol espai tancat: cases, edificis públics i privats, oficines... tot amb l'aire condicionat com si demà s'acabara el món. Senyor! Açò és necessari? Vaig veure fa temps que un tio havia fet un partit polític anti Power Point. Ho dic de veres: l'únic punt del seu programa és aconseguir la prohibició del Power Point. Jo, que no sóc tan radical -perque ser radical cansa molt-, en faria un només per aconseguir una reunió a nivell mundial -vull dir, a la ONU, a la UNESCO o, en el seu defecte, al parlament valencià, ara que ja fa temps que estem en el mapa-; a eixa reunió demanaria la redacció d'una carta dels drets universals de l'aire condicionat, així com un codi de conducta, de valor universal, en allò que pertoca a la convivència de les persones en ambients "aireacondicionats". No crec que la cosa tire endavant, perque em tem que els fabricants de les pastilles per al mal de gola i de cap que m'estic prenent són també els fabricants del aparells d'aire.

No vull anarme'n sense afegir una coseta a favor dels de Cincinnati: no oblidem que, de vegades, collons, quina calor!