ESPANYOLS A CINCINNATI
Açò del programa de professors visitants als EUA et fa conèixer gent. Si et destinen a un col·legi al qual hi ha també uns altres visitants, ja pots imaginar que es convertiràn en la gent amb la qual faràs vida la resta de l'any. Jo li deia a la Jose que, encara que no xarraren valencià, li convenia ser pacient i dur-se be amb ells. Crec que ho conseguirà.
En el nostre cas, els altres professors espanyols a AMIS són tots, com la Jose, nous en aquesta aventura. Hi ha Anabel, murciana, i també Juan, gallec. Tots dos vénen amb família: ella, novençana, s'ha casat per tal de vindre, de manera que el seu marit tinga visat que li permeta treballar. Ell, casat ja fa temps, s'ha vingut amb la seua dona i el fill d'any i mig. Tots dos ténen experiència en treballar a l'estranger, perque han participat en altres programes del Ministeri. Ella, a Turquia; ell, a Eslovàquia. Però l'experiència americana és nova per a tots, i cadascú la du al seu estil. Ella em pareix a mí que és més aventurera, i s'adapta be als canvis; ell no deixa d'enyorar el seu paradís perdut centreeuropeu: hi havia transport públic, la vida era de veres barata -no com ací- i els xiquets estudiaven i es portaven be! Ella diu que Turquia, en resum, "era una mierda".
Ja veurem cóm acaba tot. Pel moment, ja ho sabéu, Anabel ens ha deixat una habitació a casa seua mentres busquem la nostra. Juan viu a una urbanització un poc llunyana, però molt tranquil·la. La pena és que la Jose haja arribat tard, quan ja tots s'habien instal·lat, perquè crec que la solució ideal era compartir casa o, al menys, viure prop uns dels altres. Però ara ja és tard, i a més que, tractan-se de parelles, tampoc hauria segut còmode compartir casa amb ells.
Hem conegut més espanyols, car cal obrir al màxim el ventall de relacions. Ja abans de vindre, la Jose havia contactat amb un tal Marc, català de Perelada, casat amb una dona d'Ohio i propietari i director d'una acadèmia de castellà. Pareixen gent molt agradable, i diria que la Jose farà bona relació amb ells. Com són joves, com la Jose, i cap dels dos és realment de Cincinnati, pareix que també els ha vingut bé l'arribada nostra. I, damunt, la Jose podrà xarrar valencià amb algú.
La nostra primera trobada amb Marc és un sopar a una pizzeria de la qual les guies diuen que és famosa perquè apareix a la pel·lícula "Rain Man" - que jo no he vist. Diuen que es cau a terra una capseta de mistos i Dustin Hoffman, només veure'ls al piso, diu: "Dos-cents trenta-quatre" (o els que fóren). Això ho van rodar allà. Em pareix molt be, però jo vaig pensant que si el millor que es pot dir d'un restaurant és que s'hi va fer una pel·lícula, igual és cosa de dur-me el meu bocata de casa.
A la porta de Pompilio estàvem quan arribà un altre convidat, també català. Va ser observant com saludava des d'el cotxe quan vaig caure en el misteri de la data: l'onze de setembre és la Diada de Catalunya, i per això es reuníen. No tinc res en contra, clar, però jo no feia més que espentar-los a tots cap a dins, i més veent que aquell pareixia a punt d'entonar Els Segadors. És que vaig recordar que l'onze de setembre és també anniversari pels americans i no feia més que pensar en Rain Man. "Es pot anar pel carrer tal dia com hui amb una bandera -poc coneguda per ací- volant als quatre vents i fent sonar el clàxon? Ací, que primer disparen i desprès pregunten?: dos-centes trenta-quatre seràn, com a mínim, les bales i no els mistos que ens van a ficar al cos com este home no deixe ja la bandera i el sonall. Vinga tots cap a dins!".
Al final, el menjar era més que bo -lasanya!- i l'exaltat es va calmar. Crec que la Jose tindrà bona companyia quan jo me'n vaja.
No hay comentarios:
Publicar un comentario