JA TENIM CASA
Ha costat, perque no teníem cotxe. I sense cotxe -crec que ja ho he dit- a Cincinnati estàs mort. Duiem ja quasi una setmana convidats a casa d'Anabel i Jesús i, encara que ells no deien res, la Jose i jo pensàvem que ja era hora de deixar-los en pau. A més, que ens estàven fent de xòfer, i tot, i ja ens sentíem mal. Però, on buscar? Quan coneixes la ciutat, tens prou clar quines zones t'agraden més. Però només sabíem que ens havien desaconsellat buscar-la prop del treball: diuen que, per a viure, no és una bona zona. No serà per que està lluny, vaig pensar, perque, lluny de què? Si a Cincinnati res no està prop de res! Una pena, perquè la Jose està acostumada a anar a treballar caminant.
Ja he dit que Cincinnati, com -imagine- la major part de les ciutats americanes, és una espècie d'urbanització gegant de cases unifamiliars, en la qual és més que difícil orientar-se. I només els nadius són capaços de distingir les zones bones de les roïnes. A nosaltres, a primera vista, tot ens pareixia bonic. Resulta estrany, per als que vivim a Espanya, que un barri de cases unifamiliars amb jardí puga ser una zona xunga.
Però, sí, sembla que pot ser. La veritat és que poc a poc ho vas entenent. No és per la presència de barbacoes, que això ja hem dit que és com un dret humà dels americans. La clau, em pareix, és el manteniment. Les zones "be" estàn més cuidades, tant en la part pública -les voreres, els jardins- com en la privada -les cases, les façanes, els jardins. Marc, un català de Catalunya instal·lat a Cincinnati, ens va desaconsellar també la nostra primera opció: un edifici d'apartaments conegut com The Forums, prop del barri de Clifton. Qui l'haguera dit! Si tenia piscina climatitzada, i tot!
Pare un moment per a explicar-vos açò dels apartaments. És cosa molt curiosa: hi ha empreses dedicades al lloguer d'apartaments, i no parle de les nostres immobiliàries. Són empreses que gestionen edificis sencers, o grups d'edificis, dedicats íntegrament al lloguer. Solen tindre elements comuns (piscina, gimnàs, sala de rentadores, places de parking) i una oficina que in situ s'encarrega de tramitar el lloguer i de cobrar-lo, així com del manteniment del conjunt. Els clients habituals són, em pareix a mí, estudiants universitaris o gent que està de pas. El contracte es fa per un any, que és com el compromís de permanència que es demanen a nosaltres les companyíes del telèfon mòbil. Passat el primer any, te'n pots anar sense penalització.
Total, que una vegada descartats els Fòrums, per consell del català vam acostar-nos a una zona que li diuen Hyde Park. L'aspecte dels carrers era prou millor, i el de les cases, d'on s'entèn que és una zona "be". Realment, ens han dit, és una zona "pija" de Cincinnati. I ha segut en ella on hem llogat l'apartament: Madison Apartments, 2340 Madison Road, Cincinnati, OH. És a dir, teniu ara família i amics a la zona pija de Cincinnati. Jo ho note perquè hi ha el que mai no falta als barris pijos: un saló de té i pastisseria elegant. M'ha faltat temps per entrar a probar-la: The BonBonnerie. La Mare de Déu: m'he presentat al barri menjant-me una espècie de Tigretón, però d'artesania!
María, companya del cole, argentina integrada ja a Cincinnati, ens acompanya a parlar amb el gerent dels Madison Apartments. Li ho agraïm, en primer lloc per el trasllat en cotxe; en segón, per l'ajuda en la traducció; però, sobre tot, per servir-nos de barricada davant el dit gerent, que era gerenta. Quina impressió, quan vam veure alçar-se davant nosaltres quasi dos metres de dona, dos d'alçària per uns altres dos d'amplària, un armari empotrat de dona, un gegantó, la fúria afroamericana, el coloso de Rodas convertit en broker, a la qual, de por pura i dura, li haguèrem llogat el que ella haguera volgut. Encara que fóra la caseta del gos, i a preu de palau de Buckingham! Deuríeu haver-ho vist: ella, amb una veuarra que feia tronar l'habitació, xarrant a una velocitat...què dic xarrant?, amentrallant-nos paraules, des d'allà dalt, explicant-nos els preus i les condicions, i María tractant de traduir-ho tot, però nosaltres dient-li ja que sí, a la gerantona, sense haver-nos enterat, ni molt ni poc, per si li sentava mal que li preguntàrem coses. Uf! Afortunadament, el producte era bo i les condicions, prou raonables. Però això ho sé ara. Vull dir que, en eixir, i en haver pres un poc d'aire, vaig preguntar-los: "Però -tot buscant-me el cos, per si em faltaven un braç o una cama-, què ha passat? I, esteu tots be?".
No hay comentarios:
Publicar un comentario