Sèrie SENSE NATI!, Primera època: I love our healthy snack food program!

No deixe de tindre por, ací, als EUA, de fer alguna cosa d'il·legal, encara que no siga a cosa feta. I això és per la imatge que tenim tots -que tinc jo- de cóm funcionen ací la policía i la justícia, que pareix que per un no res van a emmanillar-te i enviar-te a partir blocs de pedra a una presó d'Arkansas on fa molta calor i el capatàs et te mania perque ets negre o estranger. Jo ni m'aventure a creuar un carrer si no és pel pas de peatons, no siga que siga delicte creuar-los així a la brava. Tot açò no us ho conte perque tinga pensat fer-me delinqüent. A banda, que el meu visat només és de turista. Ho faig perque abans d'ahir, poc abans d'eixir de classe, li vaig preguntar a la Jose un mínim de tres vegades si de veres podíem fer-ho. No sé què us haureu pensat, però jo em referisc a dur-nos-en a casa les pomes que havíen sobrat al cole. Clar que també hauría d'explicar que no és que estiguem tan mal que necessitem menjar de les sobres. A veure. 

Hi ha, al cole, un programa de menjar saludable -el Healthy Snack Food Program, que li diuen- pel qual, cada dia excepte divendres (com si els divendres els xiquets no tingueren fam) envien a classe una safata amb aperitius, per tal que es lleven la fam de mitjan matí sense haver de prendre's alguna porqueria del McDonald's. Eixes són les pomes que van sobrar.

No és gens roïna la idea, la veritat, a un país com aquest en el qual l'oferta de menjar -del pitjor menjar- és aclaparadora. I encara crec que la paraula -aclaparadora- se'm queda curta: per on vages reps tot tipus de reclams i avisos per a que menjes. Es diria que és un pais on es menja a tota hora: es menja pel carrer, es menja per passar l'estona, es menja sense fam, es menja per no tindre les mans vuides. I, ja dic, no sempre el menjar és bo. Molt atractiu sí que és -i això ho sé també jo, que les galetes m'atrauen com a Ulisses li atreien les sirenes-, però molt nociu també que ho és. No és cosa de recordar-vos ací el tema de l'obesitat. A diari es veuen molts exemples, i alguns tan feridors, alguns tan punyents, alguns que fan tanta pena, que clar que entenc la obsessió per la dieta en què es diria que viu aquest país: fullets i carteleria amb instruccions per confeccionar menús saludables, programes de televisió que ensenyen a cuinar millor, llibres, revistes, cursos... tot al voltant del menjar sa. I, a la vegada, no deixa de ser, tot açò, un tant esquizofrènic: a la vegada que es rep aquest allau, es rep també el contrari, que es diria més potent encara. I així es viu agafat entre dos línies de foc, entre missatges contraris, entre el que et tempta per que compres i t'engreixes, i el que vol remordir-te per a que menjes be...també pagant-ho, clar. Ho dic perque tot açò del menjar sa han descobert que també pot ser el negoci del segle. No, si al remat seràn els mateixos els que em venen el verí i el seu antídot.

El nostre -vull dir el del cole- programa de menjar saludable està molt be, clar, però em pareix a mí que pateix de les mateixes contradiccions que la resta del país. Per què s'acompanyen les verdures i amanides amb salses de producció industrial? Així, tot el que es guanya amb la verdura es perd amb la salsa, que és d'eixes que et donen, en potets, a les hamburgueseries. I veus els xiquets que es beuen la salsa i es deixen les verdures. És que, si és difícil lluitar contra la competència dels dolços i pastissets, encara ho és més si les coses es fan mal, com la setmana passada, que els dugueren, d'aperitiu, tallades de carabasseta crua!, o tallades de rave. Jo, en el seu lloc, també me'n aniria al McDonald's que tenim davant a fer-me unes tortites amb caramel.

I per això, la Jose i jo hem decidit dur-nos-en a casa les fruites i verdures que sobren. Si no, anirien totes al fem -com hem vist fer cada dia. I amb el menjar  ni es juga ni es llança al fem.