El barri de Hyde Park consisteix, a més de les cases individuals amb jardí, que campen per tot arreu a la ciutat, d'un nucli central, de nom Hyde Park Square, que podria ser com un xicotet poble. Vull dir que hi ha edificis que constitueixen un parell de carrers curts i una placeta, gent que passeja per ells, botigues en els baixos, cafeteries i fins i tot un diner. Un diner? Segur que heu vist en les pel·lícules eixos bars americans de taules posades totes en fila, apegades al finestral, amb els pots de quètxup i mostassa ja en taula. Això és un diner, i em fa la sensació que es l'equivalent del nostre bar de menú. És una de les coses que més il·lusió ens ha fet, de trobar-nos, car ens fa molta, però molta sensació d'estar als EUA de les sèries de la tele. També perque és una opció per a dinar o sopar que ja no és morir-se de fàstic i d'empatx en els McDonald's, els Wendy's, els Taco Bell, els Skyline, els White Castle, els Big Boy, els Waffle House, els... Ara caic, per cert, que encara no he vist un Burger King. Tampoc no el trobe a faltar, la veritat.
El primer dia que ens despertem a casa és diumenge pel matí. Decidim desdejunar-nos en una de les cafeteries de Hyde Park, de la que ens han dit que -increible!- fan café de veritat. No eixe americà de calcetí, sinò café espresso autèntic: tenen una cafetera italiana! Mamma mia! I és veritat. De fet, el café que ens serveixen és fins i tot una mica massa fort. Igual té, si l'acompanye amb uns pastissets de frambuesa. Ja ens hem ensenyat que hem de demanar un café de two shots, és a dir, de dos tirades, que el d'una és extremadament espés. Encara i així, som els únics que prenen el café en tassa. "Tassa", per si de cas ho dic, vol dir "tassa": un recipient ceràmic -o porcelànic, segons-, de forma generalment cilíndrica, vuit per dins i amb un ansa a un costat, per la qual l'usuari fica el dit, per tal de sostindre'l en l'aire i conduir a la seua boca el contingut del dit recipient. Ja es veu que hui tinc el dia de definicions. Però crec que valia la pena dir-ho perque la gent d'ací es pren el café, i quasi qualsevol líquid, en gots de paper plastificat, de tamany de mig litre com a mínim, amb una tapa de plàstic i una espècie de cinturó de cartró per a agafar-los sense cremar-se. I van tot el dia amb un d'eixos a les mans. No importa si el café te'l vas a prendre dins del mateix local: ells t'ho serveixen així, com per a emportar-te'l.
Ens agrada el café, la veritat. És d'eixos que fan oloreta a sucre i café. I eixim a passejar. El diumenge pel matí, pel que pareix, hi ha mercat a Hyde Park Square. Però, clar, com que és un barri pijo, el mercat no és de bragues a un euro, ¡ay!, que me las quitan de las manos. No: és de les coses que els molen als pijos dels EUA. I, pel que es veu, a tots els mola el rotllo organic, és a dir, agricultura ecològica, el pa que no siga de panificadora i els dolços que no siguen industrials. Per això, el mercat dominical de Hyde Park Square està ple d'individus venent cebes, tomates, creïlles i pebrots, presentats com per a regal, però amb pinta -ells, no les hortalisses- de dedicar-se al camp solament per hobby, i que als tres mesos de no guanyar un dòlar és segur que se'n tornaran a les seues oficines, a un treball més seriós. Serà per això que la meua parada favorita és una de galetes, amb un cartell que diu: "Una dieta equilibrada és una galeta en cada ma". Un savi.
També n'hi ha de pa, i vull dir de pa de veres, de barra, que és cosa prou difícil de trobar, i cara. Per una de les nostres barres de 0,75 euros em demanen 3,5 dòlars! ¡Pa' tu tía! Article de luxe, pel que es veu. Però al mercat dominical de Hyde Park Square hi ha cua per comprar-ne. I més cares, i tot. És que són gent be, i estos, el pa, sí que me lo quitan de las manos.
El que no hi ha, a Hyde Park, i no vull encara traure'n conclusions, són negres. L'únic que he vist, pel moment, era el cuiner del diner. Tampoc no he vist gent obesa, que a altres parts de la ciutat és cosa prou comuna. La gent bé es cuida, pren fruita i verdura i es manté primeta. I es que, em pareix a mi, vivim una època en que, per primera vegada en la història de la Humanitat, engreixar-se és barat, molt barat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario