Abans un home es feia un home quan li tocava fer la mili, que era obligatòria. Jo no la vaig fer perquè vaig objectar, i per això sempre ha segut, la meua masculinitat, una cosa de la que no es podia presumir. Però ahir vaig fer una proesa que em permetrà, a partir d'ara, no haver d'amagar-me quan els altres mascle-alfa es posen a parlar de cervesa i de cotxes i motos. Ahir, jo mateix, este que es família/amic/conegut vostre, va anar a l'IKEA de Cincinnati en autobús! Què? Cóm us heu quedat?
Serà necessari que en parle de les dificultats del projecte? Ja sabeu -ací mateix s'ha dit- cóm se les gasta l'EMT de Cincinnati. Ja sabeu que un IKEA, inclús a Espanya, sempre està a fer la mà, o una mica més. Excepte que tú, oh lector, sigues el meu amic Marcelino, que el tens darrere de casa, encara que ara ja no vaig perquè el de Múrcia em queda més a prop... Hm. Bé: torne al tema. Serà necessari parlar-vos de la preparació el dia anterior? Planificar rutes i horaris, organitzar la meua motxilla en tot l'instrumental necessari, reunir fons econòmics, deixar notificacions a les persones conegudes, per si de cas... Xé, tú! Ni Amundsen quan se'n anava a comprar el pa!
Serà necessari -encara- explicar les moltes recomanacions que em feia la Jose la nit d'abans? Serà necessari explicar-vos a quina hora estava preparat el despertador? Serà necessari explicar-vos cóm a les 06:30 estava alçant-me? Cóm dins la línia 42X només estàvem, a eixes hores, el xòfer, una dona dormida que roncava al seient, i jo, mirant de distingir per la finestra per no perdre`m la parada? Cóm em vaig baixar en mig del no-res quan encara era de nit, tot perquè el conductor va dir no sé què que no vaig entendre?
Serà necessari contar-vos la meua alegria quan vaig veure que en aquell desert nocturn hi havia, al menys, unes llums a mitjana distància? I quan vaig arribar buscant refugi i em trobí que eren cabanes de natius, de la terrible tribu dels Starbuck's? Cóm no vaig trobar refugi entre aquella gent sinó a canvi d'un dòlar seixanta-cinc per un cafè aigualós? Cóm vaig aguantar tot el que vaig poder, per por d'eixir a l'intempèrie, fent com que encara tenia cafè al got, i això que havia passat hora i mitja i ja em feia mal el cul d'estar sentat? Cóm em vaig animar a eixir-ne, al remat, a seguir el meu destí, només per a descobrir que la distància Starbuck's-IKEA es feia entre autopistes? Que a ningú se li havia passat pel cap una aventura com la meua, i que per això no s'havia previst un pas de vianants? I, què dir de les circumstàncies atmosfèriques? Del vent i dels núvols que amenaçaven pluja? I de les quatre oques que em miraven des d'un camp apegat a l'autopista amb gest de "Què passa, gafotas? Que nos hemos quedao con tu cara!"?
Al remat, arribí a l'IKEA de Cincinnati/West Chester -l'únic de tot Ohio. La primera part de l'operació, complida! Tot un home! I amb un èxit absolut: tenia temps de sobres per esperar-me l'hora i mitja que faltava per a que l'obriren. Ja s'havia fet de dia, i que estiguera pixant-me damunt ja no era per a mi, en el meu triomf, cap problema. No m'atrevia -això sí- a pixar un arbre, no siga que m'expulsaren del país -un ha escoltat de tot. Estes coses s'arreglen passejant, i passejant, i passejant, i passejant, i...
No hay comentarios:
Publicar un comentario