AVIONS
"La vinculació d'Ohio amb l'aviació es remunta als principis mateixos de la tècnica. Els germans Wilbur i Orville Wright van nàixer a l'estat d'Ohio, i amb orgull de pioners les matrícules dels cotxes duen la llegenda 'Ohio, beautiful birthplace of aviation'"
No consta un altra aportació dels nadius d'Oujaio a la cosa del volar fins els anys 80 del segle XX, quan Steven Spielberg, un altre oujaià de pro, va fer volar les bicicletes dels xiquets d'ET, que fugien de la policia per tal de salvar-li la pell al bitxo de les galàxies. Clar que es podria argumentar que el mèrit no va ser de Spielberg sinò d'ET, que va fer el miracle només amb els poders que tenia reunits a la punta del dit. I es podria contraargurmentar que -jo n'estic a favor-, qui diu que ET no era també d'Ohio? Ho dic per la fauna local, però ja tornarem al tema.
El que volia contar-vos era el nostre viatge, que va començar no per l'aire sinò per terra, a La Canyada, un divendres a les quatre de la matinada (o de la nit?), quan el pare i la mare de Jose -al·labats siguen- van presentar-se a casa nostra amb el cotxe, van ajudar-nos a carregar les maletes i van mamprendre, amb nosaltres sentats darrere, el viatge cap a Madrid. Allò d'al·labar els sogres no es fa solament per quedar be, sinò també perque no es pot dir que la Jose i jo hajam segut alegres companys de viatge: jo em vaig despertar al mig de la província de Conca, quan el cotxe va fer la paradeta de rigor per al cafè. A la Jose vam haver de sacsejar-la per fer-la eixir. És que la nit anterior (o la mateixa?) ens havíem gitat passades les dotze, amb això de fer l'equipatge. A última hora, com Déu mana. Digeu-me sentimental, però la veritat és que vaig sentir certa enyorança, pensant que tardaria un temps en tornar a trobar-me en un bar de carretera espanyola, amb el seu color marró, amb la seua olor a pixum, el seu soroll de màquina de cafè que tracta d'imposar-se al volum estrident de la tele, els seus croisants durs com la pedra: jo, que no puc tolerar els bars que tenen mala bolleria! El que encara no sabia és que la ciutat de Cincinnati és tota ella com una immensa àrea de descans d'autopista. Però ja tornarem al tema. Ara, anem als avions.
No consta que els germans Wright, aquell dia de 1904 en que va nàixer l'aviació, hagueren de facturar l'equipatge. El que sí consta és que només va volar un dels dos: jo dic que el listo va ser l'altre. Me l'imagine deixant passar el seu germà tot dient-li: "Tú primer". Això de facturar l'equipatge és un avanç de l'aviació del qual imagine que no es pot culpar els Wright, ni, per tant, la gent d'Oujaio. El que haja segut, naturalment, l'amagarà. O es pot imaginar algú la llegenda "Wisconsin -per dir alguna cosa-, fucking birthplace of checking-in"? Però, per açò del facturar, ens havien dit que ens presentàrem amb tres hores de plaç. I ens van sobrar dos i mitja, perque a eixes hores, a l'aeroport, no hi ha ni els que unflen les rodes dels avions. Un parell de cafès, roïns però a preu d'or, i a volar: Madrid-Atlanta i després Atlanta-Cincinnati. Quan pujàvem a l'avió de Cincinnati, ja no m'aguantaven les cames.
Clar que no sé si era de cansament o de la por que em van fer passar al control d'entrada al país, a Atlanta. Mireu si no hi ha cas, quan un policía americà agafa el teu passaport i et diu: "Seguisca'm", i et fa passar per una porteta amb clau d'identificació, et fica dins una saleta amb quatre butaquetes i un mostrador darrere el qual hi ha sis o set policíes comprobant papers, llegint sol·licituds d'entrada i repasant els passaports, i et diu "Espere ací fins que el criden". Què fas? Doncs, com jo, que em va faltar poc per quadrar-me i contestar-li: "Senyor, sí senyor!" A tot açò, la Jose, que no s'espera mai, no havia vist com s'em portava la policía. L'havien deixat passar, i allà que se'n va anar, no sé on, si a replegar maletes o a fer-se un altre cafè d'aeroport, car i apestós. I sense poder comunicar-nos. Jo, dins el cuartelillo, que volia per damunt de tot no parèixer sospitós, vaig traure de la maleta un llibre. Pensí que amb un llibre d'Història a la ma faria una imatge més respetable i tranquil·la. Quasi immediatament vaig pensar tot el contrari, si no es pensaríen que tanta sang freda era més sospitosa encara. És que no sé, però... què fas quan penses que la policía americana t'ha detingut?
Passen uns minuts -molts o pocs, no ho sé- i em pareix sentir el meu nom, però pronunciat molt baixet. M'haurien cridat? Podia alçar-me a preguntar-ho? "Però -pensí-, si m'alce, els pareixerà una actitud agressiva?". Collons, quins nervis! AL final, m'acoste als policíes i resulta que sí, que m'havien cridat. Dic jo que ja podíen dir-ho més alt i clar, uns xicots tan grans. O sería un truc psicològic per a posar-me nerviós i fer-me confessar? No valia la pena, perquè jo ho confesse tot a la primera. Total, que el policía, que es deia Sánchez, em fa preguntes del tipus per què vol entrar vosté als EUA, quants diners du damunt, té intenció de quedar-s'hi, té treball a Espanya i unes quantes més. L'entenc a mitges, entre els meus nervis i l'absolut desconeixement del castellà que demostra l'agent Sánchez, però al final em diu que em puc anar. "De veres?", li haguera preguntat, però vaig pensar que millor agafava la maleta i me'n anava sense obrir la boca. Jo us ho he dit: quan pujàvem a l'avió de Cincinnati, ja no m'aguantaven les cames. Quan vam baixar a Cincinnati, només pregava que no ens faltaren les maletes. No em vaia capaç ni d'emplenar el full de reclamacions. Només volia perdre de vista els aeroports, els avions, els controls de seguretat i les cafeteries de preus d'escàndol. Per molt que acabàrem d'arribar al beautiful birthplace of aviation.
No hay comentarios:
Publicar un comentario