LA NOSTRA PRIMERA BBQ
Acabats d'arribar, ja estem convidats a una barbacoa. Ens convida Sònia, una professora del cole en el qual treballa la Jose. Sònia és de Puerto Rico i ja fa vint-i-cinc anys que viu a Cincinnati. Està perfectament integrada, però encara recorda la duresa dels primers moments, quan -ens contava- pràcticament no hi havia hispanos, a la ciutat. Ara, la seua família és quasi cent per cent nord-americana. Es va vindre amb les seues filles, que ja s'han casat amb estadounidencs, i ara té nets que ni tan sols entenen el castellà.
La integració és total, el que vol dir que a casa seua hi ha tot l'instrumental necessari per fer una barbacoa. I no ho dic perque sí: això de la barbacoa és una espècie d'obssesió nacional. Les he vistes, fins i tot, en balcons als quals no cap ni una cadira. Pero mai no falta una barbacoa. Si haguèrem de fer un llistat de les coses més típiques dels USA, una seria que totes les cases tenen l'instrumental per a la barbacoa. A casa de Sònia, que ha prosperat, ens trobem una instal·lació king size, davant la qual suava a xorros, de cuiner, un dels gendres d'ella. Panxut, roig com un titot escaldat, es diferenciava dels xorissos en que aquests no parlen. I era simpàtic, també: la gent ací està sent, pel moment, prou amable. Ella ens havia obert les portes de casa, i convidat a barrejar-nos amb la seua família.
Jo vaig fer el possible, per això, per mostrar-me agraït i digne de ser convidat. Vull dir que vaig menjar de tot el que m'oferiren, des de les amanides per obrir boca fins el putxero d'arròs, les panolles, les salsitxes i els trossos de carn torrà. La barbacoa es menja en peu, anant-te a servir a tu mateix, i conversant amb tot el que es pose per davant. Com acabem d'arribar i no entenem res, jo els deia a tots que sí i que tot estava molt bo, i arreando. Igual m'havien preguntat el meu nom, però jo els deia que tot estava molt bo.
Als postres, jo ja no podia amb la meua ànima. Perque un altra de les característiques dels EEUU, pel que veig, és que tot és gran. En el menjar, la cosa és exagerada: quan se te'n ix per les orelles, encara estàs a meitat ració. "Però -pensí- ací hem vingut a quedar be, i a aguantar fins el final". Així que, per poder mantindre la meua posició, i no rendir-me, vaig canviar d'estratègia. Com les cames ja no m'aguantaven, sentat a una cadira vaig poder resistir l'atac de les tortades, els pastissos i els gelats -de Graeter's. I les maduixes amb nata i xocolata. S'havien pensat estos americans que a base de dolços podríen acabar amb la meua resistència! Amb un atac combinat de gambes i cervessa, pot ser que m'haguera retirat, però tractan-se de sucre...mai!
Per la nit, com era d'esperar, em feia mal la panxa. No ho lamentava: sentia que, a la meua manera, m'havia venjat d'allò del 98. "Vau reventar el Maine, vau enfonsar-nos la flota, vau expulsar-nos de Cuba, Puerto Rico i Filipinas, vau fer les pel·lícules de Chuck Norris, sí...però jo m'he acabat la vostra barbacoa!".
No hay comentarios:
Publicar un comentario