Barret amb veta de seda negra i, allà on la veta es nuga fent una llaçada, du una ploma curta de color ocre. Nugat al cap un mocador de color verd. Per sota del mocador verd, un altre de negre. Això ho sé perquè els du nugats a l'estil dels pirates, sí, però també duen eixes com faldilles que tapen el bescoll, com les que duien els legionaris francesos de les pel·lícules del desert. Així que s'aguaiten els dos, el negre i el verd, per sota del barret. Va vestit amb un tern negre amb ratlletes blanques molt fines, i unes espardenyes d'esport també negres. I unes ulleres negres amb les branques molt amples, i un anell daurat, molt gran, amb el qual va marcant un ritme -prou molest- al taulell del banc, mentre espera que la xica li resolga no sé quina gestió. Tot ell és també negre, robust i no molt alt. Molt valent, però, en la postura, plantat amb les cames obertes, i rítmic amb l'anell. Açò és el primer que m'he vist hui, a la cua del banc. El qual, per cert, es diu Fifth Third Bank, i em veig necessitat de la vostra ajuda per a traduir això. Què és, "Cinquè Terç", o pot ser "Cinc Terços"? Siga com siga, em pareix molt mal nom per a un banc, amb eixes referències als nombres fraccionats. Que tractant-se de bancs i de diners, qualsevol relació amb les coses trencades em pareix a mi de mal gust.
Si hi havia anat era perquè anem a comprar-nos, ja, un cotxe. Jo, la veritat -i digau-me el que vullgau- a tots estos que els agafen fent l'haca amb els diners públics els enviava jo, què de fer carreteres! què de picar pedra! No: a tots estos els condemnava jo a viure en una d'aquestes ciutats americanes, però sense cotxe. I que no me'ls veja jo pujant-se a un taxi! Que la penitència més de penitent en què puc pensar és dependre del transport públic en llocs com aquest. En els compassos d'espera et pots traure una carrera. I no és que ho diga jo, no. Jo mai no exagere. Ho diu la mateixa companyia: hi han posat, als autobusos, uns avisos per a que la gent s'anime a fer-ne ús (dels autobusos, no dels cartells). En un d'ells, una dona jove, que només de veure-la ja fa goig, ens diu que ella, el xiquet, va a arreplegar-lo al cole en autobús, perquè així el xiquet té temps de llegir! Clar! De llegir-se el Tirant, de cap a peus i després de peus a cap! I de traduir-lo al servo-croata també! En un altre de la sèrie, una afable jubilada ens diu que a ella li agrada viatjar en autobús perquè així -i açò que vaig a dir-vos ho mantindré davant un jutge, si és necessari- té temps per a teixir mitjons per als xiquets pobres! Dic jo que, amb el temps que tindrà, voldrà dir per als xiquets de tota l'Àsia. Dic jo que la dona aquesta, amb eixa producció, deu ser ella a soles tota una ONG. Mitjons Cincinnateros Sense Fronteres.
Un cotxe, deia. Sí: ja n'hi havia prou de prendre cada dia entre dos i dos hores i mitja per a anar al cole i tornar-ne, quan en cotxe no passa del quart d'hora casa trajecte. La veritat és que això ens té esgotats. Però jo, us avise, pense continuar fent-ne ús el temps que puga. Hi ha dos raons. La primera que, quina millor manera de conèixer una ciutat que caminar per ella? I no estic canviant de tema, no. Que viatjar en autobús per Cincinnati també és caminar, i no poc. Ahir mateix -per donar-vos un exemple- haguí de fer els papers de l'assegurança del cotxe, i vaig decidir anar-me'n a buscar un agent que parlava castellà. Un home del Perú que li diuen William. I ja parlarem, un altre dia, del malson que és per a mi mantindre converses telefòniques en anglès.
Què deia? Sí, que per a cada trajecte (de casa a l'oficina del peruà, i de l'oficina a casa) necessitaves hora i tres quarts, estimació que incloïa entre vint i vint-i-cinc minuts de caminada. Desprès parlen de l'Amundsen, però ell anava en un trineu que li estiraven uns gossos. Ja m'haguera agradat a mí veure'l arribar al pol sud en autobús públic de Cincinnati. Això degué ser, em pareix a mi, el que li va passar a Scott, que es va quedar pajarito esperant el transbord en la parada. Que la web de la companyia se les gasta bones: "De Londres al pol sud, agafe el 26, faça un transbord (temps estimat d'espera, 55 minuts), agafe el 38, baixe's a Saint Paul's Cathedral i camine direcció sud tres mesos, dos setmanes i cinc dies. Arribe al seu destí el dia tal a l'hora qual. Que tinga un bon dia". I es queda més ampla que llarga, la tia.
L'altra raó per la qual em mantindré fidel a l'autobús...és un altra història.
No hay comentarios:
Publicar un comentario