VISCA L'EMT!
Aquesta és una ciutat que desprecia els vianants. Tot pareix muntat a posta per a que no camines. Fer jogging, sí, tot el que vullgues; però, caminar? Caminar és de "pringaos"! Si fins i tot les farmàcies i els caixers automàtics són rotllo drive-in, que no cal eixir del cotxe. I es desdejunen al drive-in del McDonald's (o del Wendy's, o del White Castle, o del Popeyes, o del Taco Bell, o...). Es podria dir que tot va "sobre ruedas" en aquest país. El que encara no es pot fer és cagar drive-in, però no m'estranyaria. Anava a dir que "todo se andará", però no, clar. Això, no. Encara més: hi ha un munt de gent que va en cadira de rodes sense necessitar-la, només per no caminar. Són elèctriques -les cadires, no les persones- i al principi, quan veus que estàn per entrar al Kroger's o al Family Dollar, fas per ajudar-los, però ells s'alcen, tan a gust, s'obren la porta ells mateixos, tornen a sentar-se i, au!, a comprar. I si no en tens electrocadireta, no importa, que al Walmart acabem de verue carros amb motor per a fer la compra, que pots fer-la sense fer una passa.
No pots esperar molt, és clar, del transport públic. Metro, no hi ha: hi ha autobusos. Ara: si vols, prepara't. També pareix muntat per a que ningú no els utilitze. Viatge senzill, dòlar setanta-cinc. Viatge amb transbord, dos dòlars vint-i-cinc. No ho dic pel preu, sinò perque no donen canvi, i açò és un mal de cap d'anar arreplegant monedetes. Com, a més, les rentadores van amb monedes de 25 centaus, eixes te les guardes i vas pagant l'autobus amb les de 5 i 10: la ferreteria en la butxaca, tú! I cada vegada, la pregunta: "Tenim monedes per a tornar a casa en autobus?". Després està el tema de la freqüència de pas. Amb dir-vos que he arribat a trobar a faltar l'EMT de la meua infància! No dic més. I, què dir de la quantitat de parades? L'autobus fa microtrajectes: hi ha ocasions que entre parada i parada han passat només quinze segons! Para en cada cantó. Si en suprimiren una de cada tres, la duració del viatge podria ser fins i tot acceptable. Però crec que és perque ací a la gent no li agrada caminar. N'hem vist que pujaven en una i baixaven a la següent, que és com dir que agafen l'autobus per a creuar el carrer.
Anem a veure un exemple del transport públic. Persona implicada, jo mateix. Objectiu, anar des del cole (1908 Seymour Ave.) fins a casa (2340 Madison Road). Motiu per a fer la prova: per que m'ha donat la gana, car podria haver-me esperat que algú ens duguera en el seu cotxe. Resultat: que per una distància que en cotxe es fa en quinze minuts, m'hauré tirat unes dos hores, de les quals més de la meitat les he passades esperant. Circumstàncies que envolten el viatge: (1) calor humida i sofocant, típica, i (2) estranys companys de parada.
La (1) es deu a que les parades de bus cincinnateres no tenen marquesina. Sí! Marquesina havien de tindre, si no són més que una placa de colorets apegada a un post de la llum! No hi havia, doncs, possibilitat d'ombra, com tampoc de sentar-se. La (2) s'esplica perque, en realitat, banc sí hi havia, i en cabríen tres persones còmodament. Però estava ocupat per dos joves de color -"de color negre", com digueren Les Luthiers. No vaig atrevir-me a sentar-me amb ells, i no és que jo siga racista, sinò per dos raons molt comprensibles -espere. Una és que un dels dos no feia més que deixar caure sonores escopinyades cada dos minuts, de manera tan regular que només per cobardia no el vaig felicitar pel seu sentit del ritme. Allò no era una persona: era un metrònom humà, només que amb la raresa de marcar el ritme amb escopinyades. I aquell dia que jo el tenia al meu costat sembla que l'havien graduat a "allegro molto".
L'altra raó és l'aspecte del jove al·ludit. En poques paraules: es podia pensar que era un viatjant de joieria que havia perdut el maletí i havia decidit posar-se tot el mostrari al damunt. L'aspecte, vist de lluny, era fins i tot cinematogràfic. Però de prop i a un barri una mica sospitòs, no fa la mateixa impressió. El més cridaner era el tema dels anells. Més que dits, en duia damunt. No vull dir, exagerant, que en duia molts, sinò que de veres en duia més que dits: jo li calcule una mitjana de tres per dit. I, això sí, amb un sentit de la combinació lliure de qualsevol prejudici. Des d'anells que semblaben d'or i de la seua rebesàvia fins a uns altres de plàstic de colorets que pareixíen trets d'un paquet de matutano.
Torne al cas. Haurien passat tres quarts d'hora quan va arribar el meu, el "41". Hi puje. Els dos xics, no: sembla que passàven el matí. Tot açò, per cert, està plé de cartells que diuen No loitering. "Veriueuo", que digué aquell. El trajecte, laberíntic. Ni molletes de pa ni fil d'Ariadna: Teseo a Cincinnati, sense GPS, se l'haguera menjat el Minotaure (que aniria en cotxe, clar). Si alguna vegada us haveu perdut en una urbanització, us faréu la idea del que és perdre's en una ciutat així. Total, que baixe en la parada del transbord i, amb la por de no perdre'm, no me'n recorde si el devia agafar en una vora del carrer o la d'enfront. I, com no hi ha elements urbans que servisquen d'orientació, davant el dubte va passar el que passa en aquests casos: que quan et decideixes per una opció, va i era l'altra. I va i apareix l'autobus a l'altra vora, i va i se m'escapa, i torna a esperar.
Direu que no es culpa dels autobusos, que és meua, per torpe. Direu que segur que hi ha bono-bus, i que tot és qüestió de comprobar els horaris abans d'anar a la parada. Val: no dic que no, però només fa una setmana que estic ací, caram, i no m'esperava aquesta reacció de la vostra part. Què passa? Que esteu a favor dels de Cincinnati?
No hay comentarios:
Publicar un comentario