No sé si haveu vist "El guateque", una pel·lícula en que el protagonista, de tan torpe com és, es clava en tot tipus d'embolics. Jo em sent una mica identificat, car jo també sóc prou torpe. Les coses se'm cauen de les mans, i em tropesse amb les parets de casa. I, com a l'home de la pel·lícula, els casos més compromesos sempre m'han passat al bany dels convidats. Deixar-me entrar al bany de la vostra casa és el més perillós que podeu fer: allà dins, se m'acaba el paper o no ix aigua quan tire de la cadena, el cas és que alguna cosa em passa sempre. I, és clar, també al col·legi on treballa la Jose. Hi ha uns banys que són més grans que una plaça de bous, molt netets, a més, i amb unes tasses intel·ligents, vull dir d'eixes que tiren de la cadena elles a soles. Es veu que duen instal·lat un sensor que detecta quan els poses el cul al damunt i quan l'alces. En eixe moment, hala!, ix el flux d'aigua i tu, tan panxo. Excepte jo, com era d'esperar. Que m'alce i no passa res: l'agua no cau. No és que jo siga capritxós, que no, sinó que allà quedava, senceret, allò meu surant, en tot el seu esplendor. No podia eixir del bany deixant allò d'aquella manera, no fóra que de seguit entrara un americà i, tal com està el tema de la seguretat nacional, m'empapelaren per terrorisme biològic. Si per allò de l'àntrax, que no era més que una polseta blanca, van muntar el que van muntar, què no farien pel regalet que els deixava? Perque no vull posar-me escatològic, però el que ix del meu cos... telita!
En resum, que què podia fer? Primer vaig pensar que igual l'havia agafat, al sensor, un mica despistat; així que torne a sentar-me, per si en repetir l'acció la cosa s'arreglava. Però, no. I torne a intentar-ho, per si de cas. Desprès vaig caure en que era a migdia i jo, a eixes hores, sempre estic una miqueta adormit. Per què no havia d'estar-ho també un sensor? Si el seu propi nom ja ho diu, que és sensible. O no? Però, com no tinc aguante, al poc ja estava pensant en provar alguna altra cosa. Tercer: vaig començar per tocar tots els tubs que n'eixien i entraven a la tassa, per si hi havia alguna opció manual. He tocat tot el que semblava un botó o una palanca. Res. Quart: m'he posat a moure'm davant del vàter, passejan-me per davant -ja dic que el bany és gran-, per si d'alguna manera em detectava. I he passat, he botat, he alçat i baixat els braços...sense resultats. I a tot això, no m'atrevia a eixir-ne ni tan sols per aguaitar el cap, per si algú em veia. I, cóm demanar ajuda? "Per favor, senyor director, que la tassa del vàter no em fa cas"? I en anglès, damunt! Con el apuro! I jo dins, atrapat i desesperat, pegant voltes per dins el bany, considerant avantatges i desavantatges d'obrir la porta i llançar-me a còrrer.
I, de sobte, per que sí, l'aigua cau! Per què? No tinc ni idea, però he aprofitat per eixir-me'n sense mirar darrere. No sé si algú m'haurà vist, però ha segut en eixe moment quan he decidit que millor me'n tornava a casa. Mai se sap.
No hay comentarios:
Publicar un comentario