Sèrie SENSE NATI! Primera època: A gran escala

No havíem fet més que arribar i ja ens tocava anar al cole. L'escola que li ha tocat a la Jose es diu AMIS, que val per Academy of Multilingual Immersion Studies, nom realment imposant per a un cole que, ara que ja el conec una mica més, tampoc no és per a tant. Però em pareix a mi que, als EUA, el més important és impressionar amb la imatge. Tot s'anuncia -fins els despatxos d'advocats, o els metges d'urgències- com si fóra la teletienda. Vull dir que, si vols tindre clients, has de fer-te anuncis als que ixes tu mateix amb el teu millor vestit i lluint somriure profidén. Açò és el país de la teletienda.

Així el cole que, la veritat, sí que impressiona quan el veus. Tu entres i veus, per a començar, la part d'administració, emmoquetada i amb fil musical, i es pareix tan poc als coles que estàs acostumat a veure, que, en compte de preguntar -per exemple- cóm s'arriba a 1er B, el que te'n ix del cor és mirar a veure si demanes un préstec o subscrius un segur de vida. Açò últim també ho penses en veure, apegat a la porta, l'adhesiu que prohibeix l'entrada amb armes de foc. M'agrada molt el dibuixet, que representa una pistola incrustada dins un senyal de prohibit -com el del tabac, vull dir, i són dos coses que maten. Però tu ja vens un poc tocaet pel que has vist en les pel·lícules, i només et faltava això. Anem a deixar-ho clar ara mateix, que ningú no s'espante: diria que l'adhesiu està per obligació legal, car ja l'he vist en molts altres llocs públics, i no passa res.

Ja dic que després no era per a tant. És molt gran, sí, però t'ensenyes també de seguida que no és més que l'estil nacional: tot és gran, ací, i pareix que és necessari que ho siga per a ser decent. Allò xicotet és, simplement, antiamericano. Crec que aquell famós senador McCarthy haguera enviat a presó a mitja Espanya només per conduir un Sis-cents, i no un megavehicle de vint-i-quatre cilindres. Això també ho veus en fer la compra -n'hem de parlar, de la compra-, que els envasos són gegants: és la mostra de l'estil nacional. O siga, que el cole és gran perquè és americà, i punto pelota. Porque hoy es hoy, que es diu. Els corredors són amples, la cafeteria és gran, la canxa és gran i les aules són grans. En compte de rajola, s'ha fet amb blocs de cement -que són grans-, acabats amb pintura blanca, blava i roja. Té un aire alegre, això sí, amb tant de coloret.

L'altra cosa que impressiona -deia- és que està ple de coses. Sí, ple de coses: no hi ha un altra manera de dir-ho. Diuen que els EUA són la societat de l'abundància: deu ser veritat, si prenem per model les aules del cole. No és que hi haja la pissarra i els pupitres: tenen armaris com els de les cuines, vull dir amb bancada i tot, i armaris penjats de les parets, i hi ha una pica en la bancada, amb una aixeta de la qual ix aigua! Hi ha més taules apegades a la paret, o separades del conjunt. I hi ha prestatgeries i armaris metàl·lics. I, per tot arreu, coses: mocadors de paper, figures geomètriques, fulls de paper blanc, retoladors, llapisseres, trencaclosques,  llibres de text, adhesius, tampons de tinta, tisores, jocs, cola, llibres de lectura, cartolines, regles, targetes de felicitació, cartells, plats de paper, cubs de color, fulls de paper ratllat, alcohol, blocs, clips, ordenadors, la bandera nacional, caixes de plàstic, tiretes, plastidecores, cedés, cràquers, rotllos de paper de cuina, segells... En dir-vos que hem passat hores tot obrint armaris i calaixos per saber què hi havia, i encara no hem acabat! Més que dotació -una dotació planificada- sembla que l'aula ha estat dirigida per algú amb la síndrome de Diògenes.

De tot el que m'hi he trobat, el que més m'estranya es haver vist, al final d'un calaix, dos dotzenes de llimes d'ungles. Per més que ho raone amb mi mateix, no aconseguisc explicar-m'ho. Pel moment, la meua millor hipòtesi és que els xiquets del curs passat estaven preparant-se per a una fuga estil La gran evasión, però els van agafar o abans es va acabar el curs. Què, si no?