PERÒ... ON COLLONS ESTÀ CINCINNATI?
El cotxe es mou entre descampats, cases baixes -algunes la mar de velles-, arbres, terrenys més o mensy abandonats, i a cada moment esperes veure, darrere el cantó, senyals de que tots eixos elements comencen a cuallar en ciutat. Vull dir, esperes que poc a poc els descampats desapareguen, que poc a poc els edificis siguen més alts, veure gent caminant, que els carrers siguen més carrers i menys camins. Esperes, vull dir, que poc a poc tots eixos elements es transformen, es junten i cuallen en ciutat, de la mateixa manera que quan fas l'all-i-oli arriba un moment en què veus cóm ja no tens l'oli ni l'all, que poc a poc els ingredients perden la seua personalitat i no tens sinò la salsa. Que l'activitat humana es condense i el batre tots els ingredients de la ciutat en faça aparèixer una. Però en arribar al cantó això no passa, i esperes que siga al de més enllà. I tampoc. Hi ha moments en que tens la impressió que, ara sí, si hi ha comerços i veus algunes persones caminant pel carrer, i hi ha voreres, i tot, però al girar el cantó tots els elements tornen a separse de nou. La ciutat ha estat a punt de fer-se present, però no: s'ha tornat a esvair davant els teus ulls. Pareix que jugue amb tu, a amagar-se, que li faça gràcia no donar-te la informació necessària per saber on estàs.
Per què necessites saber on té la ciutat el centre per saber on pares, si prop d'ell o a les afores, si en un àrea nova o una zona vella. Però no, la ciutat no està enlloc o està per tot arreu sense mai donar la cara. La impressió és que estàs sempre descentrat, no per què t'hajes perdut, sinò perque no hi ha centre. És com allò que diuen de l'infinit: que qualsevol punt de l'infinit és el seu centre, perquè per davant i per darrere les distàncies -o les xifres- són igualment infinides.
Això, però a l'inrevés perque mai no estàs al centre: la dispersió, la disolució de les formes que esperem d'una ciutat, és igualment intensa en totes direccions. Arranca de la vora del riu Ohio i actúa, la dispersió, cap al nord, cap al sud, cap a l'est i l'oest, pujant i baixant costeres i pujolets, entre arbres i praderies, de vegades ocultant les cases, de vegades mostrant-ne grups de quatre o cinc. Passes per panells informatius que et fan saber que estàs a Northside, o a Clifton, però no hi ha cap senyal, a banda del mateix cartell, per a saber-ho. En això em recorda a Sedaví, Alfafar i Benetússer, que en el mateix carrer passes d'un poble a l'altre sense adonar-te'n. Però a eixos pobles tens gent caminant pel carrer, i encara el campanar de la parròquia et fa saber on pares. Ací, el plànol de la ciutat és un mapa de carreteres, i per a moure't per ella necessites el GPS: "agafe la carretera 35", "ixca per la primera eixida a la dreta i conecte amb la carretera 53". Així són les indicacions per a anar al treball o a casa d'uns amics.
I és per això que, llà on la ciutat es deixa veure una miqueta, té l'aspecte d'una gran àrea de servei d'una autovia. Eixe és l'aspecte inclús dels bancs, que tenen els caixers automàtics preparats per a obtindre els diners sense haber-se de baixar del cotxe. Com l'Auto-King o el MacAuto, però amb els bitllets. Quan ens van acompanyar a obrir el compte bancari, i van parar el cotxe a la vora d'una carretera, em preguntava si és que algú s'havia marejat, o volia pixar, per què no sabia per què paràvem al mig del no-res. L'edifici que teníem al davant, al qual jo haguera entrat, com a molt, per comprar un CD de Camela, era el banc.
No hi ha vida sense cotxe perque no hi ha carrers. Els cotxes són l'intermediari imprescindible entre la casa d'ú i el seu treball o el seu temps d'oci: la casa, el centre comercial i l'oficina, amb el cotxe com a espai intercanviador. És per això que Cincinnati no té cara ni té centre: perquè és una xarxa de microcentres conectats per carretera. En aixó és com l'Internet, però l'autopista, en lloc de virtual, és d'asfalt.
No hay comentarios:
Publicar un comentario