Sèrie SENSE NATI!, Primera època: Informe nº 1

Ha passat una setmana des de que vinguérem a Cincinnati, i ja hi ha acumulació de coses que contar. Anem a les dades objectives.

Vam arribar molt cansats, es clar, després del viatge, que va començar el divendres 31 d'agost i va finalitzar el mateix dia a les deu de la nit, però a hora d'Ohio. A l'aeroport, després del viatge, ens esperaven el director de l'escola, Mr. S****** Q. E***, II, i també Anabel i el seu marit Jesús, dos espanyols de Múrcia i Cartagena que ja hi havien arribat feia setmanes. Anabel fa classe al mateix cole que Jose, mentre que Mr. E*** n'és el director. La basca que fa a Cincinnati ja l'hem comentada en aquest blog. Encara que estàvem cansats, no vam rebutjar anar a prendre una cervesa. Però poc de temps, i a casa.

"Casa" és, pel moment, la d'Anabel i Jesús, que ens en han obert les portes amb moltíssima amabilitat, deixant-nos un quarto on estar mentre en trobem la nostra. A més, ens fan de xofer, perquè a Cincinnati, sense cotxe, estàs mort. La cerca de casa i de cotxe és el que més ens preocupa, car no volem abusar dels nostres hospitalaris amics. Hui mateix hem signat el contracte de lloguer d'un apartament a un complexe que es diu "Madison Apartments", al carrer Madison Road. Podreu veure'l a Internet, perquè té web. És d'una empresa de lloguer d'apartaments que es diu BRG. (Aci la web).

El cotxe és un altre tema. Encara no hem començat ni a mirar. Probablement, demà Juan ens acompanyarà. Juan és el tercer professor espanyol que treballa al mateix cole. És gallec i ve de passar sis anys de professor a Eslovàquia. Casat amb Agneska, polaca, i tenen un fill. Així és la companyia espanyola que tenim per ací.

El col.legi es AMIS (Academy for Multilingual Immersion Studies, ací la web), bilingüe francès i castellà, però on quasi tots parlen, en principi, anglès. La població es més aviat de classe baixa, i hispana o afroamericana. Busqueu al Google Maps, que es veu molt bé i de prop.

I, bé, entre unes coses i altres, hem pogut visitar el centre de Cincinnati (que no té gens d'interessant) i hem sopat fora un parell de vegades. Pero la major part del temps l'hem passada en casa, perque Jose ha arribat amb el curs escomeçat i hi ha molt de treball que fer. Els coles d'ací són també diferents, i es treballa d'un altra manera. Ja contaré els detalls.

Serie SENSE NATI!. Primera època. Pero...on collons està Cincinnati?

PERÒ... ON COLLONS ESTÀ CINCINNATI?

El cotxe es mou entre descampats, cases baixes -algunes la mar de velles-, arbres, terrenys més o mensy abandonats, i a cada moment esperes veure, darrere el cantó, senyals de que tots eixos elements comencen a cuallar en ciutat. Vull dir, esperes que poc a poc els descampats desapareguen, que poc a poc els edificis siguen més alts, veure gent caminant, que els carrers siguen més carrers i menys camins. Esperes, vull dir, que poc a poc tots eixos elements es transformen, es junten i cuallen en ciutat, de la mateixa manera que quan fas l'all-i-oli arriba un moment en què veus cóm ja no tens l'oli ni l'all, que poc a poc els ingredients perden la seua personalitat i no tens sinò la salsa. Que l'activitat humana es condense i el batre tots els ingredients de la ciutat en faça aparèixer una. Però en arribar al cantó això no passa, i esperes que siga al de més enllà. I tampoc. Hi ha moments en que tens la impressió que, ara sí, si hi ha comerços i veus algunes persones caminant pel carrer, i hi ha voreres, i tot, però al girar el cantó tots els elements tornen a separse de nou. La ciutat ha estat a punt de fer-se present, però no: s'ha tornat a esvair davant els teus ulls. Pareix que jugue amb tu, a amagar-se, que li faça gràcia no donar-te la informació necessària per saber on estàs.

Per què necessites saber on té la ciutat el centre per saber on pares, si prop d'ell o a les afores, si en un àrea nova o una zona vella. Però no, la ciutat no està enlloc o està per tot arreu sense mai donar la cara. La impressió és que estàs sempre descentrat, no per què t'hajes perdut, sinò perque no hi ha centre. És com allò que diuen de l'infinit: que qualsevol punt de l'infinit és el seu centre, perquè per davant i per darrere les distàncies -o les xifres- són igualment infinides.

Això, però a l'inrevés perque mai no estàs al centre: la dispersió, la disolució de les formes que esperem d'una ciutat, és igualment intensa en totes direccions. Arranca de la vora del riu Ohio i actúa, la dispersió, cap al nord, cap al sud, cap a l'est i l'oest, pujant i baixant costeres i pujolets, entre arbres i praderies, de vegades ocultant les cases, de vegades mostrant-ne grups de quatre o cinc. Passes per panells informatius que et fan saber que estàs a Northside, o a Clifton, però no hi ha cap senyal, a banda del mateix cartell, per a saber-ho. En això em recorda a Sedaví, Alfafar i Benetússer, que en el mateix carrer passes d'un poble a l'altre sense adonar-te'n. Però a eixos pobles tens gent caminant pel carrer, i encara el campanar de la parròquia et fa saber on pares. Ací, el plànol de la ciutat és un mapa de carreteres, i per a moure't per ella necessites el GPS: "agafe la carretera 35", "ixca per la primera eixida a la dreta i conecte amb la carretera 53". Així són les indicacions per a anar al treball o a casa d'uns amics.

I és per això que, llà on la ciutat es deixa veure una miqueta, té l'aspecte d'una gran àrea de servei d'una autovia. Eixe és l'aspecte inclús dels bancs, que tenen els caixers automàtics preparats per a obtindre els diners sense haber-se de baixar del cotxe. Com l'Auto-King o el MacAuto, però amb els bitllets. Quan ens van acompanyar a obrir el compte bancari, i van parar el cotxe a la vora d'una carretera, em preguntava si és que algú s'havia marejat, o volia pixar, per què no sabia per què paràvem al mig del no-res. L'edifici que teníem al davant, al qual jo haguera entrat, com a molt, per comprar un CD de Camela, era el banc.

No hi ha vida sense cotxe perque no hi ha carrers. Els cotxes són l'intermediari imprescindible entre la casa d'ú i el seu treball o el seu temps d'oci: la casa, el centre comercial i l'oficina, amb el cotxe com a espai intercanviador. És per això que Cincinnati no té cara ni té centre: perquè és una xarxa de microcentres conectats per carretera. En aixó és com l'Internet, però l'autopista, en lloc de virtual, és d'asfalt.

Serie SENSE NATI!. Primera época. La nostra primera BBQ.

LA NOSTRA PRIMERA BBQ

Acabats d'arribar, ja estem convidats a una barbacoa. Ens convida Sònia, una professora del cole en el qual treballa la Jose. Sònia és de Puerto Rico i ja fa vint-i-cinc anys que viu a Cincinnati. Està perfectament integrada, però encara recorda la duresa dels primers moments, quan -ens contava- pràcticament no hi havia hispanos, a la ciutat. Ara, la seua família és quasi cent per cent nord-americana. Es va vindre amb les seues filles, que ja s'han casat amb estadounidencs, i ara té nets que ni tan sols entenen el castellà.

La integració és total, el que vol dir que a casa seua hi ha tot l'instrumental necessari per fer una barbacoa. I no ho dic perque sí: això de la barbacoa és una espècie d'obssesió nacional. Les he vistes, fins i tot, en balcons als quals no cap ni una cadira. Pero mai no falta una barbacoa. Si haguèrem de fer un llistat de les coses més típiques dels USA, una seria que totes les cases tenen l'instrumental per a la barbacoa. A casa de Sònia, que ha prosperat, ens trobem una instal·lació king size, davant la qual suava a xorros, de cuiner, un dels gendres d'ella. Panxut, roig com un titot escaldat, es diferenciava dels xorissos en que aquests no parlen. I era simpàtic, també: la gent ací està sent, pel moment, prou amable. Ella ens havia obert les portes de casa, i convidat a barrejar-nos amb la seua família.

Jo vaig fer el possible, per això, per mostrar-me agraït i digne de ser convidat. Vull dir que vaig menjar de tot el que m'oferiren, des de les amanides per obrir boca fins el putxero d'arròs, les panolles, les salsitxes i els trossos de carn torrà. La barbacoa es menja en peu, anant-te a servir a tu mateix, i conversant amb tot el que es pose per davant. Com acabem d'arribar i no entenem res, jo els deia a tots que sí i que tot estava molt bo, i arreando. Igual m'havien preguntat el meu nom, però jo els deia que tot estava molt bo.

Als postres, jo ja no podia amb la meua ànima. Perque un altra de les característiques dels EEUU, pel que veig, és que tot és gran. En el menjar, la cosa és exagerada: quan se te'n ix per les orelles, encara estàs a meitat ració. "Però -pensí- ací hem vingut a quedar be, i a aguantar fins el final". Així que, per poder mantindre la meua posició, i no rendir-me, vaig canviar d'estratègia. Com les cames ja no m'aguantaven, sentat a una cadira vaig poder resistir l'atac de les tortades, els pastissos i els gelats -de Graeter's. I les maduixes amb nata i xocolata. S'havien pensat estos americans que a base de dolços podríen acabar amb la meua resistència! Amb un atac combinat de gambes i cervessa, pot ser que m'haguera retirat, però tractan-se de sucre...mai!

Per la nit, com era d'esperar, em feia mal la panxa. No ho lamentava: sentia que, a la meua manera, m'havia venjat d'allò del 98. "Vau reventar el Maine, vau enfonsar-nos la flota, vau expulsar-nos de Cuba, Puerto Rico i Filipinas, vau fer les pel·lícules de Chuck Norris, sí...però jo m'he acabat la vostra barbacoa!".

Serie SENSE NATI!. Primera época. Avions.

AVIONS

"La vinculació d'Ohio amb l'aviació es remunta als principis mateixos de la tècnica. Els germans Wilbur i Orville Wright van nàixer a l'estat d'Ohio, i amb orgull de pioners les matrícules dels cotxes duen la llegenda 'Ohio, beautiful birthplace of aviation'"

No consta un altra aportació dels nadius d'Oujaio a la cosa del volar fins els anys 80 del segle XX, quan Steven Spielberg, un altre oujaià de pro, va fer volar les bicicletes dels xiquets d'ET, que fugien de la policia per tal de salvar-li la pell al  bitxo de les galàxies. Clar que es podria argumentar que el mèrit no va ser de Spielberg sinò d'ET, que va fer el miracle només amb els poders que tenia reunits a la punta del dit. I es podria contraargurmentar que -jo n'estic a favor-, qui diu que ET no era també d'Ohio? Ho dic per la fauna local, però ja tornarem al tema.

El que volia contar-vos era el nostre viatge, que va començar no per l'aire sinò per terra, a La Canyada, un divendres a les quatre de la matinada (o de la nit?), quan el pare i la mare de Jose -al·labats siguen- van presentar-se a casa nostra amb el cotxe, van ajudar-nos a carregar les maletes i van mamprendre, amb nosaltres sentats darrere, el viatge cap a Madrid. Allò d'al·labar els sogres no es fa solament per quedar be, sinò també perque no es pot dir  que la Jose i jo hajam segut alegres companys de viatge: jo em vaig despertar al mig de la província de Conca, quan el cotxe va fer la paradeta de rigor per al cafè. A la Jose vam haver de sacsejar-la per fer-la eixir. És que la nit anterior (o la mateixa?) ens havíem gitat passades les dotze, amb això de fer l'equipatge. A última hora, com Déu mana. Digeu-me sentimental, però la veritat és que vaig sentir certa enyorança, pensant que tardaria un temps en tornar a trobar-me en un bar de carretera espanyola, amb el seu color marró, amb la seua olor a pixum, el seu soroll de màquina de cafè que tracta d'imposar-se al volum estrident de la tele, els seus croisants durs com la pedra: jo, que no puc tolerar els bars que tenen mala bolleria! El que encara no sabia és que la ciutat de Cincinnati és tota ella com una immensa àrea de descans d'autopista. Però ja tornarem al tema. Ara, anem als avions.

No consta que els germans Wright, aquell dia de 1904 en que va nàixer l'aviació, hagueren de facturar l'equipatge. El que sí consta és que només va volar un dels dos: jo dic que el listo va ser l'altre. Me l'imagine deixant passar el seu germà tot dient-li: "Tú primer". Això de facturar l'equipatge és un avanç de l'aviació del qual imagine que no es pot culpar els Wright, ni, per tant, la gent d'Oujaio. El que haja segut, naturalment, l'amagarà. O es pot imaginar algú la llegenda "Wisconsin -per dir alguna cosa-, fucking birthplace of checking-in"? Però, per açò del facturar, ens havien dit que ens presentàrem amb tres hores de plaç. I ens van sobrar dos i mitja, perque a eixes hores, a l'aeroport, no hi ha ni els que unflen les rodes dels avions. Un parell de cafès, roïns però a preu d'or, i a volar: Madrid-Atlanta i després Atlanta-Cincinnati. Quan pujàvem a l'avió de Cincinnati, ja no m'aguantaven les cames.

Clar que no sé si era de cansament o de la por que em van fer passar al control d'entrada al país, a Atlanta. Mireu si no hi ha cas, quan un policía americà agafa el teu passaport i et diu: "Seguisca'm", i et fa passar per una porteta amb clau d'identificació, et fica dins una saleta amb quatre butaquetes i un mostrador darrere el qual hi ha sis o set policíes comprobant papers, llegint sol·licituds d'entrada i repasant els passaports, i et diu "Espere ací fins que el criden". Què fas? Doncs, com jo, que em va faltar poc per quadrar-me i contestar-li: "Senyor, sí senyor!" A tot açò, la Jose, que no s'espera mai, no havia vist com s'em portava la policía. L'havien deixat passar, i allà que se'n va anar, no sé on, si a replegar maletes o a fer-se un altre cafè d'aeroport, car i apestós. I sense poder comunicar-nos. Jo, dins el cuartelillo, que volia per damunt de tot no parèixer sospitós, vaig traure de la maleta un llibre. Pensí que amb un llibre d'Història a la ma faria una imatge més respetable i tranquil·la. Quasi immediatament vaig pensar tot el contrari, si no es pensaríen que tanta sang freda era més sospitosa encara. És que no sé, però... què fas quan penses que la policía americana t'ha detingut?

Passen uns minuts -molts o pocs, no ho sé- i em pareix sentir el meu nom, però pronunciat molt baixet. M'haurien cridat? Podia alçar-me a preguntar-ho? "Però -pensí-, si m'alce, els pareixerà una actitud agressiva?". Collons, quins nervis! AL final, m'acoste als policíes i resulta que sí, que m'havien cridat. Dic jo que ja podíen dir-ho més alt i clar, uns xicots tan grans. O sería un truc psicològic per a posar-me nerviós i fer-me confessar? No valia la pena, perquè jo ho confesse tot a la primera. Total, que el policía, que es deia Sánchez, em fa preguntes del tipus per què vol entrar vosté als EUA, quants diners du damunt, té intenció de quedar-s'hi, té treball a Espanya i unes quantes més. L'entenc a mitges, entre els meus nervis i l'absolut desconeixement del castellà que demostra l'agent Sánchez, però al final em diu que em puc anar. "De veres?", li haguera preguntat, però vaig pensar que millor agafava la maleta i me'n anava sense obrir la boca. Jo us ho he dit: quan pujàvem a l'avió de Cincinnati, ja no m'aguantaven les cames. Quan vam baixar a Cincinnati, només pregava que no ens faltaren les maletes. No em vaia capaç ni d'emplenar el full de reclamacions. Només volia perdre de vista els aeroports, els avions, els controls de seguretat i les cafeteries de preus d'escàndol. Per molt que acabàrem d'arribar al beautiful birthplace of aviation.

Serie SENSE NATI!. Primera época. Pioners!

PIONERS! (AL COSTAT DE CASA)

"Ohio, abans de ser l'estat d'Ohio, va ser el territori dels iroquesos, els quals, al seu torn -i amb l'ajuda de les armes de foc aconseguides al comerç de pells- hi havien sotmès i desallotjat altres tribus indígenes. Després, els iroquesos van tindre les seues diferències amb els francesos i els anglesos, però va ser l'exèrcit dels americans el que els va derrotar definitivament. El territori aconseguit va formar part dels nous Estats Units d'Amèrica -entre 1787 i 1803- amb el nom de Northwest Territory, un àrea amplísima, més gran que Espanya, de la qual van nàixer els estats d'Ohio, Indiana, Illinois, Michigan i Wisconsin".

Açò no m`ho digué ningú, sinó que esta vegada ho havia llegit a la Viquipèdia. La veritat és que vaig      avorrir molt prompte tanta batalla i tant de nom i de canvi de frontera, però em quedà la idea, més fantàstica, d'un territori al qual es jugaven la vida els exploradors i els comerciants en pells, personatges molt més interessants que tots els generals que puga haver al món. Hi havia els famosos -allà- primers quaranta-huit pioners que es van endinsar al territori, i havia les primeres tongades de personatges mítics del far west: encara que ací no es tractava del west sinó encara del east, que  no està tan far. No sé si m'explique.

Amb eixa idea anàvem la Jose i jo pel carrer Serrano, a Madrid, camí de l'ambaixada dels Estats Units d'Amèrica, jo imaginant-me un Daniel Boone, un Davy Crockett, caminant pels territoris de tribus hostils i amb por de ser atacat en qualsevol moment. Només que no es tractava, ara, de cherokees ni de creeks, sinó de la més perillosa i cruel dels pijos, que tenen a eixe carrer de la capital un dels seus territoris sagrats. No esperava, clar, que em caigueren damunt des d'un arbre, amb el tomahawk a la ma: no anaven a tacar-se els pantalons. No: ells ataquen d'un altra manera. Coneixia la seua tàctica per haver-la vist els anys de la meua joventut: es paren en grup davant de tu i, sense dissimular ni res, es queden mirant-te molt fixament i, amb això, et fan saber que la teua roba no els agrada pero nada, nada. Oye. La virulència del seu atac depèn de les circumstàncies. Si -com era el cas- es troben segurs al cor del seu territori, són capaços d'atrevir-se a una trobada en la tercera fase: el líder s'acosta unes passes, es trau de la cara les ulleres de sòl -tingau molt de compte quan el pijo es lleva les seues ulleres de sòl!- i t'investiga de més prop les etiquetes del teu pantaló. Amb això solen quedar-se satisfets i es retiren, sense fer més mal, a prendre's alguna cosa que es puga demanar en anglès encara que també tinga nom en castellà.

Abans del viatge a Madrid -eixírem de La Canyada a les cinc del matí!- havia repassat els meus coneixements sobre el tema, car m'havien dit que per arribar a l'ambaixada havíem de creuar els seus territoris de caça. Els informes que vaig llegir cridaven l'atenció sobre l'aspecte físic. Hi vaig aprendre que circulen pel món -impunits- amb pantalons de color roig, o groc, o d'altre color inconcebible en un pantaló; que adornen ritualment el seu cos amb polseres i vetes, de cuiro o de fil, que els cobreixen els canells -de vegades fins els colzes-; que desconeixen el concepte de camisa de mànega curta i també el de xancleta, però duen sabata nàutica encara que passen l'estiu al bell mig de la Meseta ibèrica; i que eixes nàutiques solen ser, també, de colorets.

Havia memoritzat, per la meua seguretat, fins l'últim detall de tot açò. Caminava pel carrer amb els ulls ben oberts. I quan, pensant-me que el perill havia passat, m'acoste corrents a la cua a la porta de l'ambaixada...què penseu que hi havia davant de mi? Clar. I duia pantalons grocs, polseres i vetes que li tapaven els canells, sabates nàutiques de color morat, camisa de mànegues llargues arregussades. Tot! De manual! I s'acostà a mi, qui sap amb quines intencions. Vaig pensar en acostar-me un poc al marine de la porta, però vaig tindre por que malinterpretara l'acció i em deixaren sense visat. Vaig tancar els ulls i contindre la respiració...

Serie SENSE NATI, primera época. Malsón xufero a la plaça de la Mare de Déu

MALSÓN XUFERO A LA PLAÇA DE LA MARE DE DÉU

"Cincinnati és una ciutat fundada el 1788 a la vora nord del riu Ohio, que fa de frontera entre els estats de Ohio i Kentucky. S'alça entre pujols i turons no molt alts, a cavall entre el final dels Apalaxes i el començament de la gran planura central americana. El clima és típicament continental, amb una amplitud tèrmica anual que pot arribar perfectament als 24º C, el que vol dir que en estiu fa molt de calor i molt de fred a l'hivern. A l'any 2010 hi vivien, segons el cens, unes 300.000 persones, de les quals 48% són blancs, 44% afroamericans, 2% hispans o llatins, 1% asiàtics i menys de l'1% són nadius americans".

Tot açò ens ho contava la meua amiga Marián, l'altre dia, a la plaça de la Mare de Déu, mentre ens preníem un cafè i esperàvem el nostre torn per a contar-li el que, per la nostra part, sabíem de Cincinnati. La Jose, per la seua, esperava parlar-nos de l'escola en la que treballarà. Jo, per la meua, no feia més que pensar que és molt difícil que eixe 2% d'hispans incloga, encara que siga, un o dos fenòmens d'Alboraia que hi hagen obert una orxateria. Per que Cincinnati serà la seu central del Sunny Delight (que ho he vist a la Viquipèdia, us ho jure), cosa que no està mal, però que prendre`s allà una orxata deu ser la mar de complicat. A veure cóm entra un a un Wall-Mart i pregunta: "Tens fartons Polo, bonica? Do you have fartons, my darling?".

Total, que en això se m'anava a mi el temps, mentre Marián acabava el seu informe cincinnatero. Però aparegué una parella de músics ambulants, s'ens posaren davant i començaren a pegar-li a l'organillo tan malament i tan alt que em tragueren de cop del meu patiment xufero. No tinc res en contra dels músics ambulants -fins i tot els aprecie, perquè m'agrada la música al carrer-, però a estos els haguera agraït que es traslladaren uns metres cap arrere. Si haguera tingut a la ma l'aplicació eixa del metro de Barcelona -i la mala llet de denunciar-los-, ho haguera fet apuntant en la denúncia: "Toquen molt mal". Per cert, que dic jo si no es podria ampliar la malaurada aplicació de manera que els ciutadans honrats pogueren denunciar la presència d'un diputat, d'un regidor d'urbanisme o d'un membre del consell d'administració d'un banc.

Total, que quan torní jo a la realitat, ja estava la Jose contant coses del seu cole. I vaig botar de la meua cadira per segona vegada quan digué que es tractava d'una escola AMIS. Jo vaig pensar en la secta eixa de la pel·lícula "Único testigo". Imagineu-vos la meua por! Eixa gent que està en contra de la civilització moderna! Podeu fer-vos la idea de la Jose sense poder veure "La que se avecina"? I sense penjar les seus fotos al Facebook? I jo, que l'he de acompanyar un parell de mesos! Hauré d'integrar-me en una colla de constructors de granjes i xafar-me els dits amb un martell? I estaré obligat a dur barret? I, el que és pitjor, hi haurà palla suficient per a fer un barret de la meua talla? Hauran pel meu barret de morir de fam tots els burros d'Ohio i una part dels de Kentucky?

Al remat, resulta que és AMIS, i no amish, que són la secta. Allò d'AMIS té un significat que no recorde, però té a veure amb que l'ensenyament es fa tot en castellà i en francès, cosa que a tots ens vindrà molt be. Vull dir que també els anirà be als alumnes, els pobrets. No recorde el detall perquè, en el moment en que la Jose ho deia, un cambrer passà pel meu costat amb un parell d'orxates xicotetes líquides i mitja dotzena de fartons, i vaig tornar a pegar-li voltes al tema. Serà obligatori declarar a la duana americana que duc a l'equipatge dotzena i mitja de fartons? Tindrà igual si són Polo o de Daniel? Mentre Marián i Jose continuaven intercanviant dades d'interès, vaig fer-me el propòsit de preguntar-ho al dia següent, quan anàrem a l'ambaixada americana pel visat. Cóm es diu, per cert, fartó en anglès?

¡Política! (6)

Las palabras se las lleva el viento, dicen, y por eso era que había que escribirlas. Pero eso sería antes, digo yo, porque una de las cosas que nos están pasando con ellas es que no hay manera de retenerlas. Antes -mucho antes, quiero decir- cuando la palabra escrita era, por lo escasa, artículo de lujo, bien se entiende que fueran imponentes sus efectos: "Lo escrito, escrito está", y frases por el estilo, como esa otra de "Uno es dueño de sus silencios"..., etcétera. Se diría, sin embargo, que la facilidad con que hoy podemos registrarlas les ha privado de ese respeto que quizá alguna vez se les tuvo. Parece, por el contrario, que ha dejado de darnos miedo que se nos queden atrapadas en el tiempo como lo estuvo el hombre aquél del Día de la Marmota. Será porque han perdido el atractivo de lo raro, y porque ya no pasa que, empujadas por el viento, se nos vayan para siempre: lo habitual es ver cómo mueren sepultadas por la avalancha o desaparecen entre la multitud. Y, sin embargo, nunca habrá sido tan fácil como ahora almacenarlas y aprovechar toda esa munición. Me pregunto porqué no hay periódicos dedicados exclusivamente a recuperar las palabras dichas: a preguntar por las promesas hechas, a preguntar por las contradicciones, a rebuscar en el fondo del congelador lo que una vez dijeron, lo que una vez fueron, lo que en tantas ocasiones prometieron. Sí, ya sé que de vez en cuando se hace: pero hace falta hacerlo más veces y convertirlo en trabajo sistemático, del mismo modo que ellos han convertido en norma ocultar sus palabras entre la multitud, del mismo modo que cuentan con que la portada de hoy haga olvidar la de ayer. Se me ocurre que, cada vez más, participar activamente en la política es hacerse archivero e historiador de las palabras.