Fa dies -diguem-ne seixanta- que la Jose, pel treball, està gitant-se massa tard. Jo intente solidaritzar-me, però la cosa se me'n fa difícil perquè no tinc res a fer, una vegada li tinc preparat l'entrepà de l'endemà i la cuina arreplegada i neta. Llegir no m'ajuda gens, que se'm tanquen els ulls, encara que la novel·la -Matar un rossinyol- que estic llegint és la mar d'interessant: es veu, però, que no tant com per mantindre'm despert. L'emoció s'hi escapa en l'esforç per entendre un anglès que em pareix a mi, amb tanta expressió rara i contracció constant, que deu ser molt local. És, em dic a mi mateix per tal de no deprimir-me, com si un que ha estudiat castellà per correspondència es deixa caure un dia a Múrcia. No en dic més. Al menys, he vist la pel·lícula i així no em perd massa.
El tema era el cole de la Jose, no gens jo. Allò de gitar-se tard, que havia dit, és per que es suposa que als coles americans -al menys, a aquest del que parle- els profes acudeixen molt abans de que hi arriben els alumnes i que se'n van molt més tard de que se'n vagen -de que se'n vagen els alumnes, clar, que és físicament impossible anar-se'n d'un lloc després d'haver-se'n anat. No sé si deuria haver posat ací açò que acabe d'escriure, que són coses que pense quan se me'n va la olla, que es diu, i no fan més que deixar-me mal davant vosaltres, benvolguts lectors. Be. Açò de l'hora vol dir, en el cas de la Jose, que si els seus alumnes arriben entre les nou i les nou i quart -que no hi ha hora fixa-, ella sol estar-hi entre les set i les set i mitja, segons si el desdejuni ha segut dietèticament correcte o no; més sovint, depenent de l'hora a que s'haja adormit, cosa que sol ocórrer-li al sofà i a meitat d'un capítol tres vegades vist de La que se avecina. Sí: ja sé que els draps bruts es llaven a casa. L'eixida -dèiem- no és mai abans de les cinc: això és l'objectiu de l'any.
Tot açò deixa la jornada en unes deu hores: in situ, que mai no falta què corregir a casa. Açò és el que es suposa dels profes americans: ja ho sabíem, que ho avisava la guia per als profes visitants. Però la veritat, que sempre és una cosa diferent del que pensem, és que n'hi ha, de profes, que no espremen tant el dia, i es deixen la jornada en unes huit horetes. Poca cosa: hi arriben a les huit i mitja i se'n estan anant a les quatre. Eixos, que són l'enveja indissimulada de tots els altres, és que estan a punt de la jubilació, i es nota que els té igual el què diran. Privilegis de l'edat, que es diu.
A quin sant tantes hores? A banda de que alguns estareu dient -ho sé i no hi estic d'acord, però no cal que ho dissimuleu- que ja els valia als profes treballar una mica, el tema és digne de ser tractat. Pregunteu-ho a la Jose, millor que a mi, que jo també m'ho pregunte sovint i encara no ho tinc massa clar. Diu la Jose que hi ha molta paperassa, i jo crec que vol dir que s'espera del profe americà que envie cada setmana un butlletí de notes als pares; que pose exercicis i els corregisca a classe cada dia; que mantinga reunions amb els companys dia si i dia també; que tinga preparats els lesson plans semanals, i les classes preparades tan al detall com si fóra un actor que ix a escena; que faça informes sobre tots els alumnes, i més coses que la Jose us dirà si li ho pregunteu -i ella te ganes de contestar-vos-ho, és clar. Alguna cosa de tot açò hi haurà, si després de les deu hores torna a casa carregant dos caixes d'exercicis per a corregir. Bona és ella, per a endur-se'n treball a casa, que em va convèncer a mi, al poc de conèixer-la, que la feina es fa a la feina i la casa s'ha de deixar estalvi del treball! Però ací no hem vingut a buscar la fama, sinò a treballar, i be que els ho fan pagar: amb suor. Açò ho deien també a un cole americà, per cert.
No hay comentarios:
Publicar un comentario