Be: anem al cole. Cóm comença la jornada escolar? Crec que ja ho havia dit: els xiquets no tenen hora fixa d'entrada, i ho fan entre les nou i les nou i quart. El profe ha d'estar plantat a la porta per tal de rebre'ls, i dir-los "Bon dia, Mariah" -però llegiu maraia- o "Bon dia, Michael", segons corresponga. És un poc com els predicadors que es posen a la porta de l'església en acabar el sermó, només que al principi i no al final. Però, com podeu imaginar-vos, el perill és que a la seua esquena s'estiga muntant un maremagnum de categoria. Si això li passa, mal: se li considera mal professor. El que s'espera d'ell és que desactive el mess -mireu si m'estic aclimatant, que ja dic paraulotes d'aquestes- amb unes activitats senzilletes que ja té preparades d'abans -i per això hi ha d'arribar matí- i que els alumnes van fent en arribar i sense que no calga explicar-los res. La clau de l'èxit d'aquest bellwork -"treball de campana", en diríem, (i no sé si deuria traduir-ho així, sobre tot perquè al cole, de campanes, no en tenim ni una), és que els alumnes ja coneixen la seua obligació: entrar a l'aula, dirigir-se al seu pupitre, mirar el que hi haja escrit a l'encerat i fer el bellwork del dia. La cosa és ja tan normal que hi ha publicades col·leccions de feines -minifeines- d'aquestes.
Clar que la broma no és, amics lectors, tindre pensades els miniworks aquests, sinó l'automatisme dels comportaments. A mi em pareix que el model per a l'aula l'han anat a buscar a les fàbriques: tanmateix com l'obrer sap què li toca fer al seu treball, i a ningú se li passa pel cap que a una factoria -diguem, per exemple, la Ford d'Almussafes-, cada dia, quan arriba, l'obrer haja d'esperar-se a que algú li diga què ha de fer, així s'espera del professor americà que tinga d'entrenats els alumnes. Ha de ser com si amb el grup de xiquets haja format una màquina ben engreixada. Les històries exemplars de professors triomfadors -quin concepte tan horrible- sempre inclouen l'anècdota del dia aquell que va arribar tard al cole i ningú no se'n va adonar perquè els xiquets van actuar automàticament, com si ell hi haguera estat present: així d'assolides han d'estar les rutines quotidianes a l'aula. Clar que -dic jo- si s'exagera molt amb tot açò acabarà per eixir algú que diga que ja no fan falta professors tot l'any: en que estiguen només uns dies al principi, per a l'entrenament! S'hi podrien traure partides "meravelloses" per a retallar, com digué aquella un dia.
Que sí, per cert: he dit entrenament. El profe, tanmateix com si fora un míster -que diuen els galàctics-, deu entrenar amb els seus alumnes totes i cadascuna de les rutines que per a ells ha dissenyat, fins a interioritzar-les. I així, de la primera fase del curs es diu que es això: un entrenament. Assajar, assajar i assajar fins que no hi haja dubtes, que no hi haja parades ni baixades de ritme. Tot deu anar "like this", com diuen els que m'ho conten, i a la vegada fan espetegar els dits. Assajar la jugada, al cap i a la fi, i ja es pot veure com el model, a més de la fàbrica, també pot ser l'esport.
Però, si he de ser-vos sincer, i no parèixer antiamericà de manual, no ho trobe, tot açò, essencialment negatiu. I més si s'han vist i patit -o molt sovint provocat, per ineficàcia- aules convertides en camps de batalla. Que tot té la seua part bona: he de reconèixer que m'he meravellat en veure les classes d'alguns d'aquests professors/entrenadors/mànagers -un que ho feia be, clar-, cóm tot passava amb ordre i tranquil·litat. Amb aparent facilitat. Diuen que al caos no és possible l'aprenentatge, i que els alumnes, tots, igual que tot el món, agraeixen molt els àmbits de treball als que predomina l'ordre i tenen la certesa que hi ha algú que sap què s'hi està fent. No sé. També em diuen que a ambients així no cal cridar perquè no hi ha conflictes, i els professors es poden concentrar en l'ensenyament i ja no més en la disciplina. Ja dic que no sé, perquè crits, el que es diu crits, jo si que n'he sentit al cole, i no pocs. I una vegada vaig veure com una professora, una de les grans, a un xic li deia, plantant-se davant d'ell, tot lo gran que ella era, i amb veu dura, tranquil·la però ferma: "Jo no sóc una mestra espanyola: jo sóc una dona negra". Quina por, redéu!
Per si pregunteu per la part roïna: que em passa el mateix que quan vaig llegir allò de ¿Quién se ha llevado mi queso? Que no us ho havia contat? Be: cada cosa, al seu moment. Mentre tant, tranquils, que, com sol dir-se, Doctores tiene la Iglesia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario